Marcatge

Vaig tenir un somni horrible. No em pregunto tant el somni en si mateix, però em pregunto com podria trobar el coratge de somiar amb coses horribles, quan soc un ciutadà tranquil i respectable, un fill obedient de la nostra estimada, mare afectada Sèrbia, com tots els seus altres fills. Per descomptat, ja sabeu, si jo fos una excepció en qualsevol cosa, seria diferent, però no, estimat amic, jo faig exactament el mateix que tots els altres, i pel fet de tenir compte amb tot, ningú no pot igualar-me. Una vegada vaig veure un brillant botó de l’uniforme d’un policia situat al carrer, i vaig mirar la seva brillantor màgica, gairebé al punt de passar a prop, ple de dolces reminiscències, quan de sobte, la mà em va començar a tremolar i va sortir a saludar; el meu cap es va inclinar cap a la terra, i la meua boca es va estendre per aquell somriure encantador que tots portem quan saludem els nostres superiors.

– Hi ha sang noble a les meues venes – això és el que és! – Això és el que vaig pensar en aquell moment i vaig mirar amb menyspreu elbèstia que passava descuidadament sobre el botó.

– Un bèstia! – vaig dir amargament i vaig escopir, i després vaig caminar tranquil·lament, consolat pel pensament que aquestes bèsties són poques; i em vaig alegrar especialment que Déu m’hagués donat un cor refinat i la sang noble i cavalleresca dels nostres avantpassats.

Bé, ara podeu veure quin home meravellós soc, gens diferent dels altres ciutadans respectables i, sens dubte, us preguntareu com podrien ocórrer coses tan terribles i ximpleries en els meus somnis.

No em va passar res inusual aquell dia. Vaig fer un bon sopar i després em vaig asseure a rentar-me les dents quan em va vindre bé; bevent el meu vi i, després d’haver fet un ús tan valent i conscient dels meus drets com a ciutadà, vaig anar al llit i vaig agafar un llibre per anar a dormir més ràpidament.

El llibre aviat es va esborrar de les meves mans, havent, per descomptat, satisfet el meu desig i, amb tots els deures fets, em vaig adormir tan innocent com un xai.

Tot d’una em vaig trobar per un camí estret i fangós que duia cap a les muntanyes. Una freda i negra nit. El vent grinyola entre les branques àrides i es talla com una navalla sempre que toca la pell nua. El cel és negre, mut i amenaçador, i la neu, com la pols, que bufa als ulls i batega la cara. No és una ànima viva enlloc. M’afanyo de tant en tant i tot seguit m’esquitlli pel camí fangós a l’esquerra, a la dreta. Trontolli i caic, i finalment perdo el meu camí, vaig endavant –Deu sap on – i no és una nit curta i corrent, sinó tan llarga com un segle, i camino tot el temps sense saber cap a on.

Així vaig caminar durant molts anys i vaig arribar a un lloc, molt lluny del meu país natal, a una part desconeguda del món, a una terra estranya de la qual probablement ningú no en sap res, i que, estic segur, només es pot veure en els somnis.

Passejant per la terra vaig arribar a una gran ciutat on vivia molta gent. A la gran plaça del mercat, hi havia una gran gentada, un terrible soroll, suficient per fer esclatar el timpà. Em vaig instal·lar a la posada davant del mercat i vaig preguntar al propietari per què s’havia reunit tanta gent…

– Som persones tranquil·les i respectables – va començar la seva història, – som fidels i obedients amb l’alcalde.

– L’alcalde és la teva suprema autoritat? – vaig preguntar, interrompent-lo.

– L’alcalde governa aquí i és la nostra suprema autoritat; la policia va després.

Vaig riure.

– Per què rius?… No ho sabies?… D’on vens?

Li vaig explicar com havia perdut el meu camí i que venia d’una terra llunyana: Sèrbia.

– Ja he sentit a parlar del famós país! – va murmurar el propietari, mirant-me amb respecte, i després va parlar en veu alta:

– Així és la nostra manera – va continuar –, l’alcalde governa aquí amb els seus policies.

– Com són els vostres policies?

– Bé, hi ha diferents tipus de policies – varien segons el seu rang. Hi ha persones més distingides i menys distingides… Som, ja ho sabeu, persones tranquil·les i respectables, però tot tipus de vagabunds provenen del barri, ens corrompen i ens ensenyen coses dolentes. Per distingir cadascun dels nostres ciutadans de les altres persones, l’alcalde va dictar ahir un ordre de que tots els nostres ciutadans anessin al jutjat local, on cadascun de nosaltres portarà un marcatge al cap. És per això que s’han reunit tantes persones: per aconsellar què fer.

Vaig estremir-me i vaig pensar que havia de fugir d’aquesta estranya terra tan ràpidament com pogués, perquè jo, tot i que serbi, no estava acostumat a mostrar aquesta mena d’esperit de la cavalleresca, i estava una mica inquiet.

El propietari va riure benèvolament, em va tocar a l’espatlla i em va dir amb orgull:

– Ah, foraster, és suficient per espantar-te? No és d’estranyar, cal recórrer un llarg camí per trobar coratge com el nostre!

– I què voleu fer? – vaig preguntar tímidament.

– Quina pregunta! Veuràs com som de valents. Has de recórrer un llarg camí per trobar coratge com el nostre, t’ho dic. Has viatjat lluny i ampli i has vist el món, però estic segur que mai no has vist herois més grans que nosaltres. Anem junts. M’he de donar pressa.

Estàvem a punt d’anar quan vam sentir, davant de la porta, l’esclafit d’un fuet.

Vaig fer una vista: un home amb una gorra brillant i de tres banyes al cap, vestit amb un vestit feixuc, anava a la part de darrere d’un altre home amb una roba molt rica de tall comú i civil. Es va aturar davant de la posada i el genet es va baixar.

El propietari va sortir al carrer, es va inclinar a terra i l’home vestit que vestia ordinari va anar a la posada fins a una taula especialment decorada. El de la roba civil es va quedar davant de la posada i va esperar. El propietari també es va inclinar cap a ell.

– De què es tracta tot això? – vaig preguntar al propietari, profundament desconcertat.

– Bé, el que va entrar a la posada és un policia d’alt rang, i aquest home és un dels nostres ciutadans més distingits, molt ric i un gran patriota – va xiuxiuejar el patró.

– Però per què deixa que l’altre es passegi per la seua esquena?

El propietari va sacsejar el cap i ens vam apartar. Em va donar un somriure desagradable i em va dir:

– Considerem que és un gran honor que rarament es mereix! – A més, em va dir moltes coses, però estava molt emocionat que no vaig poder entendre-les totes. Però vaig escoltar amb claredat el que va dir al final: – És un servei per al país d’un que totes les nacions encara no han après a apreciar!

Vam anar a la reunió i les eleccions del president ja estaven en curs.

El primer grup va plantejar un home que es deia Kolb, si no m’equivoco, com a candidat a la presidència; el segon grup volia Talb, i el tercer tenia un candidat propi.

Hi va haver una confusió temible; cada grup volia proposar el seu propi home.

– Crec que no tenim un home millor que Kolb per a la presidència d’una reunió tan important – va dir una veu del primer grup,– perquè tots coneixem tan bé les seves virtuts com a ciutadà i el seu gran coratge. No crec que hi hagi algú entre nosaltres que pugui presumir d’haver estat pilotat tan sovint per gent realment important…

– Qui ets tu per parlar sobre això, – va cridar algú del segon grup. – Mai no us ha manejat un secretari de policia!

– Sabem quines són les teves virtuts – va cridar algú del tercer grup. – Mai podríeu patir un sol cop del fuet sense queixes!

– Solucionem aquest tema, germans! – va començar Kolb. – És veritat que persones eminents estaven cavalcant a la meua esquena ja fa deu anys; em van assotar i mai vaig plorar, però pot ser que entre nosaltres hi hagi més que ho mereixen. Potser hi ha altres més joves.

– No, no – van cridar els seus partidaris.

– No volem escoltar honors obsolets. Han passat deu anys des que Kolbens va dirigir – va cridar les veus del segon grup.

– La sang jove s’apodera, deixa que els gossos masteguin ossos vells – van cridar alguns del tercer grup.

De sobte no es va fer més soroll; la gent es desplaçava enrere, a l’esquerra i a la dreta, per buidar un camí i vaig veure un jove d’uns trenta anys. Quan s’acostava, tots els caps s’inclinaven baix.

– Qui és? – vaig xiuxiuejar al propietari.

– És el líder popular. Un jove, però molt prometedor. En els seus primers temps, podia presumir d’haver portat l’alcalde a l’esquena tres vegades. És més popular que ningú.

– Potser l’elegiran? – vaig preguntar.

– Això és més que cert, perquè com tots els altres candidats, tots són majors, el temps els ha superat, mentre que l’alcalde va estar una estona a la seva esquena.

– Quin és el seu nom?

– Kleard.

Li van donar un lloc d’honor.

– Crec que – la veu de Kolb va trencar el silenci – no podem trobar un home millor per a aquesta posició que Kleard. És jove, però cap de nosaltres és més que ell.

–Això és, això és!… Llarga vida a Kleard!… – totes les veus van rugir.

Kolb i Talb el van portar al lloc del president. Tothom va fer un arc profund i es va fer un silenci absolut.

– Gràcies, germans, per la vostra alta consideració i per aquest honor que m’heu concedit tan unànimement. Les vostres esperances, que ara em mantenen, són massa afalagadores. No és fàcil dirigir el vaixell dels desitjos de la nació en aquests dies tan importants, però faré tot el que estigui a la meva disposició per justificar la vostra confiança, per representar sincerament la vostra opinió i per merèixer la meva alta consideració per mi. Gràcies, germans, per elegir-me.

– Hurra! Hurra! Hurra – van cridar els electorsde totes bandes.

– I ara, germans, espero que em permeteu dir unes paraules sobre aquest important esdeveniment. No és fàcil patir dolors, com els turments que hi ha a la nostra disposició; no és fàcil tenir un front marcat amb ferro calent. De fet, no — són dolors que no tots els homes poden suportar. Deixeu tremolar els covards, deixeu-los esclatar de por, però no hem d’oblidar ni un moment que som fills d’avantpassats valents, que la sang noble corre a les nostres venes, la sang heroica dels nostres avis, els grans cavallers que solien morir sense parpellejar per la llibertat i pel bé de tots nosaltres, la seva descendència. El nostre patiment és lleu, si penseu en el seu patiment— ens comportarem com a membres d’una raça degenerada i covarda ara que vivim millor que mai? Cada patriota vertader, tothom qui no vulgui fer vergonya a la nostra nació davant tot el món, suportarà el dolor com un home i un heroi.

– Això és, això és!… Llarga vida a Kleard!

Va haver-hi diversos oradors fervents després de Kleard; van animar la gent atemorida i van repetir més o menys el que Kleard havia dit.

Aleshores, un vell i desgastat pàl·lid, amb la cara arrugada, els cabells i la barba tan blanques com la neu, va demanar parlar. Els genolls li tremolaven de l’edat, les mans tremolaven, l’esquena doblegada. La seva veu va tremolar, els seus ulls brillants de llàgrimes.

– Nens – va començar, amb les llàgrimes que es van arrodonir per les galtes blanques i arrugades i caient sobre la barba blanca; – soc miserable i moriré aviat, però em sembla que millor que no haguéssiu de permetre que tanta vergonya us vingués. Tinc cent anys i he viscut tota la meva vida sense això!… Per què s’ha d’estampar la marca d’esclavitud al meu cap blanc i cansat?…

– Avall amb aquell vell! – va cridar el president.

– Avall amb ell! – van cridar altres.

– El vell covard!

– En lloc d’animar la joventut, fa por a tothom!

– Hauria d’avergonyir-se dels seus cabells grisos! Ha viscut força temps i encara pot tenir por –  els joves som més valents…

– Avall amb el covard!

– Llanceu-lo!

– Avall amb ell!

Una multitud d’enutjosos valents i joves patriotes es va precipitar sobre el vell i van començar a empènyer-lo, tirar-lo i pegar-lo amb ràbia.

Finalment el van deixar anar per la seva edat – si no, l’haurien lapidat viu.

Tots es van comprometre a ser valents demà i a mostrar-se dignes de l’honor i la glòria de la seva nació.

La gent es va anar de la reunió en un ordre excel·lent. Al separar-se, van dir:

– Demà veurem qui és qui!

– Resoldrem els caçadors demà!

– Ha arribat el moment de que els dignes es distingeixin dels indignes, de manera que tot canalla no podrà presumir d’un cor valent!

Vaig tornar a la posada.

– Heu vist de què estem fets? – em va preguntar amb orgull el propietari.

– De veritat que sí, – vaig respondre automàticament, sentint que la meva força m’havia abandonat i que el meu cap em molestava amb estranyes impressions.

Aquell mateix dia, vaig llegir al seu diari un article principal que va aparèixer de la manera següent:

– Ciutadans, ha arribat el moment d’aturar la jactància i lo jactanciós entre nosaltres; és hora de deixar d’estimar les paraules buides que fem servir amb profusió per mostrar les nostres virtuts i deserts imaginaris. Ha arribat el moment, ciutadans, de posar a prova les nostres paraules i de demostrar qui és realment digne i qui no. Però creiem que no hi haurà covards vergonyosos entre nosaltres que hauran de ser portats per la força al lloc de marca designat. Cadascun de nosaltres que sent en les seves venes una gota de la sang noble dels nostres avantpassats lluitarà per estar entre els primers a suportar el dolor i l’angoixa, orgullosos i plàcids, perquè aquest és un dolor sant, és un sacrifici pel bé del nostre país i pel benestar de tots nosaltres. Endavant, ciutadans, perquè demà és el dia de la noble prova!…

El propietari va anar a dormir aquell dia immediatament després de la reunió per tal d’arribar el més aviat possible al lloc designat l’endemà. Tanmateix, molts havien anat directament a l’Ajuntament per estar el més a prop possible del principi de la fila.

L’endemà també vaig anar a l’ajuntament. Tothom hi era, jove i vell, masculí i femení. Algunes mares van portar els seus nadons als seus braços perquè es poguessin identificar amb la marca d’esclavitud, és a dir d’honor, i obtenir així un dret més gran a les altes funcions del servei civil.

Hi havia empentes i grolleries (ja que són com els serbis, i en certa manera me n’alegro), i tothom s’esforçava per a ser el primer a la porta. Alguns fins i tot agafaven a uns altres per la gola.

Els marcatges eren posats per un funcionari especial amb un vestit formal i blanc, que va  ser reprotxat lleugerament per la gent:

– No us molgueu, pel bé de Déu, arribarà el torn de tothom – no sou animals, suposo que podem gestionar-ho tot sense empentar-nos.

Va començar el marcatge. Un va cridar, l’altre només va gemegar, però ningú no era capaç de suportar-lo sense fer cap son mentre jo hi fos.

No vaig poder suportar gaire temps per mirar aquesta tortura, així que vaig tornar a la posada, però alguns ja eren allà, menjant i bevent.

– Ja s’ha acabat! – va dir un d’ells.

– Bé, no cridàvem de veritat, però Talb bramava com un ruc!… – va dir un altre.

– Ja veieu com és el vostre Talb, i vau voler tenir-lo com a president de la reunió ahir.

– Ah, mai no se sap!

Parlaven, gemegant amb dolor i arruïnament, però intentaven amagar-lo l’un de l’altre, perquè s’avergonyien que els creguessin covards.

Kleard es va deshonrar, perquè va gemegar, i un home que es deia Lear era un heroi perquè va demanar que les dues marques estiguessin impressionades al front i que mai no sentís dolor. Tot el poble parlava amb el major respecte només sobre ell.

Algunes persones van fugir, però tothom va ser menyspreat.

Al cap d’uns quants dies, el que tenia dues marques al front va caminar amb el cap alt, amb dignitat i autoestima, ple de glòria i orgull, i allà on anés, tothom es va inclinar i es va abatre el barret per saludar l’heroi del dia.

Homes, dones i nens corrien darrere seu al carrer per veure el millor home de la nació. Allà on anava, el xiuxiueig inspirat per la seva admiració el seguia: “Lear, Lear!… És ell!… Aquest és l’heroi que no va ganyolar, que no va fer cap son, mentre que dues marques es van quedar impressionades al seu front!”, va ser lloat i glorificat en els titulars dels diaris.

I havia merescut l’amor de la gent.

Arreu escolto aquest elogi i començo a sentir la vella i noble sang sèrbia corrent per les meues venes. Els nostres avantpassats eren herois, van morir empalats a les estaques per la llibertat; també tenim el nostre heroic passat i el nostre Kosovo. M’emociono amb orgull i vanitat nacional, desitjós de mostrar com de valenta és la meva raça i de córrer a l’Ajuntament i cridar:

– Per què lloeu el vostre Lear?… Mai heu vist autèntics herois! Veniu a veure com és la noble sang sèrbia! Apliqueu-me deu marques al cap, no només dues!

El funcionari amb el vestit blanc em va fer la marca prop del front, i vaig començar… Em vaig despertar del meu somni.

Vaig fregar-me el front amb por i em vaig creuar, preguntant-me per les coses estranyes que apareixen en els somnis.

– Vaig eclipsar la glòria del seu Lear gairebé, – vaig pensar i, satisfet, em vaig convertir i em vaig lamentar d’alguna manera que el meu somni no s’hagués acabat.

 

A Belgrad, 1899.
Per al projecte “Radoje Domanović” traduït per Alba Campoy Martínez, 2020.

Ознаке:, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

About Домановић

https://domanovic.wordpress.com/about/

Оставите одговор

Попуните детаље испод или притисните на иконицу да бисте се пријавили:

WordPress.com лого

Коментаришет користећи свој WordPress.com налог. Одјавите се /  Промени )

Google photo

Коментаришет користећи свој Google налог. Одјавите се /  Промени )

Слика на Твитеру

Коментаришет користећи свој Twitter налог. Одјавите се /  Промени )

Фејсбукова фотографија

Коментаришет користећи свој Facebook налог. Одјавите се /  Промени )

Повезивање са %s

%d bloggers like this: