Líder (2/3)
L’endemà, tots els que van tenir el coratge de recórrer un llarg viatge es van reunir. Més de dues-centes famílies van acudir al lloc designat. Només en quedaven uns quants a casa per cuidar l’antiga casa.
Era tristament mirar aquesta massa de miserables persones a les quals l’amarg desgràcia havia obligat a abandonar la terra on van néixer i en la qual es trobaven les sepultures dels seus avantpassats. Els seus rostres eren desgavellats, desgastats i cremats al sol. El patiment de molts llargs anys laboriosos va mostrar el seu efecte en ells i va transmetre una imatge de misèria i amena desesperació. Però, en aquest mateix instant, es va veure el primer brillantor de l’esperança, barrejat amb la indefensió de la llar. Una llàgrima brollava per la cara arrugada d’un home gran que va sospirar desesperadament i va sacsejar el cap amb un aire de predicció malvada. Preferiria romandre un temps perquè ell també pogués morir entre aquestes roques en lloc de buscar una pàtria millor. Moltes de les dones es van lamentar en veu alta i es van acomiadar dels seus éssers estimats morts de les sepultures que sortien.
Els homes estaven intentant posar-se un front valent i estaven cridant: – Bé, voleu seguir mort de fam en aquesta maleïda terra i viure en aquestes barraques? – En realitat els hauria agradat el millor de tots portar tota la regió maleïda amb ells si hagués estat possible.
Hi havia el soroll i els crits habituals com a tota massa de gent. Tant homes com dones estaven inquiets. Els nens estaven en bressols a l’esquena de les seves mares. Fins i tot el bestiar era una mica molest. No hi havia massa bestiar, un vedell per aquí i per allà i després un rossí magre i descarat amb un cap gran i unes cames grosses sobre les quals carregaven catifes velles, bosses i fins i tot dos sacs a sobre de la cadira del paquet sota el pes. No obstant això, aconseguia mantenir-se lluny i proper. Altres carregaven rucs; els nens tiraven de gossos per corretja. Parlant, cridant, maleint, plorant,tot abundava. Fins i tot un ruc va bramar algunes vegades. Però el líder no va pronunciar cap paraula, com si tot el que passava no fos del seu negoci. Un autèntic savi!
Només s’asseia pensatiu i en silenci, amb el cap cap avall. De tant en tant escopia; això era tot. Però, a causa del seu estrany comportament, la seva popularitat va créixer tant que tots haurien passat per foc i aigua, com diuen, per ell. Es podrien escoltar les següents converses:
– Hauríem d’estar contents d’haver trobat un home com aquest. Si haguéssim tirat endavant sense ell, Déu no ho volgués! Hauríem mort. Té una intel·ligència real, ja us ho dic. Ha callat. Encara no ha dit ni una paraula!– va dir un mentre mirava el líder amb respecte i orgull.
– Què ha de dir? Qui parla molt no pensa gaire. Un home intel·ligent, això és segur! Només reflexiona i no diu res – va afegir-ne un altre, i també va mirar el líder amb temor.
– No és fàcil dirigir tanta gent! Ha de recollir els seus pensaments perquè té un gran treball a les mans – va dir el primer.
Va arribar el moment de començar. Tot i això van esperar, per veure si algú altre canviaria d’opinió i aniria amb ells, però com que ningú no va venir, ja no van poder perdurar-se.
– No hauríem d’anar? – li van preguntar al líder.
Es va aixecar sense dir ni una paraula.
Els homes més valents es van agrupar immediatament al seu voltant per estar a mà en cas de perill o emergència.
El líder, arrufant les celles, el cap cap avall, va donar uns passos i va girar el bastó davant seu de manera digna. La reunió es va traslladar al darrere i va cridar diverses vegades: „Visca el nostre líder!“ Va fer uns passos més i va topar amb la tanca davant de l’ajuntament. Allà, naturalment, s’aturava; de manera que el grup també es va aturar. Aleshores, el líder va retrocedir una mica i va colpejar el bastó a la tanca diverses vegades.
– Què vols que fem? – li van preguntar.
No va dir res.
– Què hauríem de fer? Tireu la tanca cap avall! Això és el que hem de fer! No veieu que ens ha mostrat amb el bastó què fer? – van cridar els que es trobaven al voltant del líder.
– Hi ha la porta! Hi ha la porta! – va cridar els nens i va assenyalar la porta que hi havia al davant.
– Calleu, tranquils, nens!
–Que Déu ens ajude, què passa? – es van creuar unes quantes dones.
– Ni una paraula! Sap què fer. Tireu la tanca cap avall!
En un instant, la tanca va caure com si mai no hi hagués estat.
Van passar per davant de la tanca.
Amb prou feines s’havien fet cent passos quan el líder es va topar amb un gran arbust d’espines i es va aturar. Amb molta dificultat, va aconseguir treure’s i, a continuació, va començar a colpejar la canya en totes direccions. Ningú va brotar.
– I què passa ara? – cridaven els de la rereguarda.
– Talleu la mata d’espins! – van cridar els que es van mantenir al voltant del líder.
– Hi ha la carretera, darrere dels matolls! Aquí està! – cridaven els nens i fins i tot molta gent a l’esquena.
– Hi ha la carretera! Hi ha la carretera! –esbroncaren els que estaven al voltant del líder, imitant-ho amb còlera. – I com podem conèixer els cecs cap a on ens dirigeix? Tothom no pot donar ordres. El líder coneix la millor i més directa ruta. Talleu la mata d’espins!
Es van submergir per netejar el camí.
– Ai, – va cridar algú que estava enganxat a la mà per una espina i algú altre la cara de la qual estava colpejada per una branca de mora.
– Germans, no podeu tenir res per res. Heu d’esforçar-vos una mica per tenir èxit – va respondre el més valent del grup.
Van trencar el matoll després de molts esforços i van avançar.
Després de vagar una mica més enllà, es van trobar amb un munt de troncs. Aquests també es van llençar al costat. Després van continuar.
Es va cobrir molt poc terreny el primer dia perquè van haver de superar diversos obstacles similars. I tot això amb poc menjar perquè alguns havien portat només pa sec i una mica de formatge, mentre que d’altres només tenien pa per satisfer la seva fam. Alguns no tenien res de res. Afortunadament era l’estiu, de manera que van trobar un arbre fruiter aquí i allà.
Així, tot i que el primer dia només hi havia un petit tram darrere, es van sentir molt cansats. No hi va haver cap gran perill, i tampoc hi va haver accidents. Naturalment, en un projecte tan gran com aquest, els següents esdeveniments han de considerar-se nimietats: una espina enganxada a l’ull esquerre d’una dona, que cobria amb un drap humit; un nen va marranejar i va coixejar per un tronc; un ancià va trepitjar una mata i aquesta li va esquinçar el turmell; Després de posar-hi la ceba, l’home va suportar valentament el dolor i, recolzant-se en la canya, va avançar darrere del líder. (Segurament, diversos van dir que el vell estava mentint sobre el turmell, que només fingia perquè tenia ganes de tornar enrere.) Aviat, només hi havia uns quants que no tenien una espina al braç ni un rascat. cara. Els homes ho van aguantar tot heroicament, mentre que les dones van maleir la mateixa hora que van partir, i els nens van plorar, naturalment, perquè no entenien tot aquest treball i que el dolor seria recompensat.
Molt per la felicitat i l’alegria de tothom, al líder no li va passar res. Francament, si hem de dir la veritat, estava molt protegit, però tot i així, l’home va ser simplement afortunat. Al càmping de la primera nit, tothom va pregar i va agrair a Déu que el viatge del dia fos un èxit i que res, ni tan sols la més petita desgràcia, hagués arribat al líder. Aleshores va començar a parlar un dels homes més valents. Tenia la cara rascada per un matoll, però simplement no li va prestar atenció.
– Germans – va començar– Gràcies a Déu, el viatge d’un dia ha sigut un èxit. El camí no és fàcil, però hem de superar-ho perquè tots sabem que aquest difícil camí ens portarà a la felicitat. Que Déu totpoderós protegeixi el nostre líder de qualsevol mal perquè pugui continuar liderant-nos amb èxit.
– Demà perdré el meu ull si les coses funcionen avui! – va dir una de les dones amb ràbia.
– Ai, la meva cama! – va cridar el vell, animat pel comentari de la dona.
Els nens van seguir plorant i plorant, i les mares intentaven silenciar-los perquè es pogués escoltar el portaveu.
– Sí, perdràs l’altre ull – va esclatar en còlera – i potser perdràs tots dos! No és una gran desgràcia que una dona perdi els ulls per una causa tan gran. Vergonya! No has pensat mai en el benestar dels teus fills? La meitat de nosaltres perdin aquest esforç! Quina diferència hi ha? Què és un ull? De què serveixen els ulls quan hi ha algú que ens està buscant i ens condueix a la felicitat? Hem d’abandonar el nostre compromís només per la vista i la cama del vell?
– Ha mentit! El vell està mentint! Només fingia per poder tornar enrere, – van dir les veus de tots els costats.
– Germans, qui no vulgui anar més lluny, – va dir el portaveu, – deixeu-ho en lloc de queixar-nos i despertar la resta de nosaltres. Pel que estic relacionat, seguiré aquest líder savi sempre que pugi!
– Tots seguirem! Tots el seguirem mentre vivim!
El líder va callar.
Tothom va començar a mirar-lo i a xiuxiuejar:
– Està absort en els seus pensaments!
– Un savi!
– Mireu el front!
– I sempre amb les celles arrufades!
– Seriós!
– És valent! Es pot veure en tot ell.
– Diguis això una altra vegada! Tanques, troncs, bots – s’obri pas. Colpeja una mica el bastó sense dir res i has d’endevinar el que té en ment.
Líder (1/3)
– Germans i amics, he escoltat tots els vostres discursos, així que us demano que ara m’escolteu. Totes les nostres deliberacions i converses no valen la pena mentre romanem en aquesta regió àrida. En aquest sòl sorrenc i en aquestes roques no ha pogut créixer res, fins i tot quan hi va haver anys de pluja, i molt menys en aquesta sequera, com ara ningú de nosaltres ha vist mai. Quant de temps ens ajuntarem així i parlarem en va? El bestiar morirà sense menjar, i molt aviat també morirem de fam. Hem de trobar una altra solució que sigui millor i més raonable. Crec que el millor seria deixar aquesta terra àrida i sortir al món per trobar un sòl millor i més fèrtil, perquè simplement no podem viure així més temps.
Així, un habitant d’una província infèrtil va parlar una vegada amb veu cansada en alguna reunió. Crec que on i quan va ser això no preocupa, ni a vosaltres ni a mi. És important creure’m que va passar en algun lloc d’alguns terrenys fa molt temps, i això és suficient. Per ser sincer, en un moment vaig pensar que havia d’inventar d’alguna manera tota aquesta història, però a poc a poc em vaig alliberar d’aquesta desagradable il·lusió. Ara crec fermament que relacionaré el que ha passat realment i devia haver passat en algun lloc i algun moment, i que mai no ho podria inventar.
Els oients, de rostre pàl·lid i desconegut i amb les mirades buides, ombrívols, gairebé incomprensibles, amb les mans sota el cinturó, semblaven cobrir vida amb aquestes sàvies paraules. Cadascun ja s’imaginava que es trobava en una mena de terra paradisíaca i màgica on la recompensa dels treballs seria una collita rica.
– Té raó! Té raó! – van xiuxiuejar les veus esgotades per tots els costats.
– Aquest lloc… és…a prop? – es va sentir un murmuri dibuixat des d’un cantó.
– Germans! – va començar una altra amb una veu una mica més forta. – Hem de seguir aquest consell immediatament perquè ja no podem seguir així. Ens hem penjat i ens hem esforçat, però tot ha estat en va. Hem sembrat llavors que podrien haver estat destinades a menjar, però les inundacions van venir i van arrossegar la llavor i el sòl lluny dels vessants, de manera que només quedava roca nua. Hem de romandre aquí per sempre i treballar des del matí fins a la nit només per tenir fam i set, nus i descalços? Hem de partir i buscar un sòl millor i més fèrtil on el treball dur donarà grans cultius.
– Anem-hi! Anem de seguida, perquè aquest lloc ja no és idoni per viure-hi.
Va sorgir un xiuxiueig i cadascun va començar a marxar, sense pensar cap a on anava.
– Espereu, germans! Cap a on aneu? – va començar de nou el primer orador. – Segur que hem d’anar, però no així. Hem de saber cap a on anem En cas contrari, podríem acabar en una situació pitjor en lloc de salvar-nos. Suggerisc que escollim un líder al qual tots hem d’obeir i que ens mostre la millor i més directa manera.
– Escollim! Escollim algú de seguida – es va escoltar a tot arreu.
Només ara va sorgir la discussió, un autèntic caos. Tothom parlava i ningú no escoltava ni podia escoltar. Van començar a dividir-se en grups, cadascú murmurant per si mateix i, fins i tot, es van desglossar els grups. De dos en dos, van començar a parlar entre ells, parlant, a provar alguna cosa, a tirar-se de la màniga i a moure el silenci per les mans. Després es van tornar a reunir, tot parlant.
– Germans! – de sobte va sonar una veu més forta que va ofegar totes les altres veus ronques i sordes. – No podem arribar a cap tipus d’acord com aquest. Tothom parla i ningú escolta. Escollim un líder! A qui podem triar? Qui entre nosaltres ha viatjat prou per conèixer les carreteres? Tots ens coneixem bé, i, tanmateix, jo no em posaria a mi i als meus fills sota el lideratge d’una sola persona aquí. Més aviat, digueu-me qui sap aquell viatger que hi ha des de la matinada que ha estat assegut a l’ombra a la vora del camí?
Es va fer el silenci. Tots es van dirigir cap a l’estranger i el van mirar de cap a peus.
El viatger, de mitjana edat, amb un rostre ombrívol que es veia poc a causa de la barba i els cabells llargs, s’assegué i romania callat com abans, s’absorbí en el pensament i punxava el seu gran bastó al terra de tant en tant.
– Ahir vaig veure aquell mateix home amb un noi. Es mantenien uns amb els altres de la mà i baixaven al carrer. I ahir a la nit el noi va sortir del poble, però el foraster es va quedar aquí.
– Germà, oblidem aquestes tontes tan ximples, així que no perdrem cap temps. Sigui qui sigui, ve de lluny, ja que cap de nosaltres el coneix i, certament, sap la forma més curta i millor de conduir-nos. Segons el meu parer, és un home molt savi, perquè està assegut en silenci i pensant. Qualsevol altra persona ja hauria encertat en els nostres assumptes deu vegades o més o hauria iniciat una conversa amb un de nosaltres, però ha estat allà tot el temps assegut i sense dir res.
– Per descomptat, l’home està assegut en silenci perquè pensa en alguna cosa. No pot ser d’una altra manera, excepte que sigui molt intel·ligent,– van concórrer els altres, i van començar a examinar l’estrany de nou. Cadascun havia descobert en ell un tret brillant, una prova de la seva extraordinària intel·ligència.
No es va passar gaire temps parlant, així que finalment tots van coincidir en què convindria preguntar a aquest viatger: a qui, segons els semblava, Déu els havia enviat per portar-los al món a buscar un territori millor i un sòl més fèrtil. Hauria de ser el seu líder, i l’escoltarien i l’obeirien sense dubte.
Van escollir deu homes entre ells, els quals havien d’anar al desconegut per explicar-li la seva decisió. Aquesta delegació havia de mostrar-li l’estat de coses miserable i demanar-li que fos el seu líder.
Així que els deu van passar i es van inclinar amb humilitat. Un d’ells va començar a parlar sobre el sòl poc productiu de la zona, sobre els anys secs i la misèria en què es van trobar tots. Va acabar de la manera següent:
– Aquestes condicions ens obliguen a deixar les nostres llars i la nostra terra, i traslladar-nos al món per trobar una pàtria millor. Just en aquest moment en què finalment hem arribat a un acord, sembla que Déu ens ha mostrat misericòrdia de nosaltres, que t’ha enviat a nosaltres –tu, un estrany savi i digne– i que ens guiarà i ens alliberarà de la nostra misèria. En nom de tots els habitants, demanem que siguis el nostre líder. Allà on vagis, anirem seguint. Coneixes els camins i, certament, vas néixer en una pàtria més feliç i millor. T’escoltarem i obeirem cadascuna de les teves ordres. Acceptaràs, savi desconegut, salvar tantes ànimes de la ruïna? Seràs el nostre líder?
Durant aquest discurs implorat, el savi desconegut mai no va aixecar el cap. Durant tot el temps va romandre en la mateixa posició en què el van trobar. El cap baixava, estava arrufat i no va dir res. Només tocava la canya al terra de tant en tant i pensava. Acabat el discurs, va murmurar durant poc temps i lentament, sense canviar de posició:
– Ho faré!
– Podem anar amb tu aleshores i buscar un lloc millor?
– Sí, podeu! – va continuar sense aixecar el cap.
Sorgia entusiasme i expressions d’estimació, però el desconegut no en va dir ni una paraula.
Els deu van informar la reunió del seu èxit i van afegir que ara només veien quina gran saviesa posseïa aquest home.
– Ni tan sols es va moure del lloc ni va aixecar el cap, almenys per veure amb qui estava parlant. Només es va quedar tranquil i va meditar. A tota la nostra xerrada i estimació va pronunciar només quatre paraules.
– Un autèntic savi! Intel·ligència rara! – cridaven feliços des de tots els costats afirmant que Déu mateix l’havia enviat com un àngel del cel per salvar-los. Tots estaven fermament convençuts de l’èxit sota un líder que no podia desconèixer res del món. Així doncs, es va decidir partir l’endemà a l’alba.
Marcatge
Vaig tenir un somni horrible. No em pregunto tant el somni en si mateix, però em pregunto com podria trobar el coratge de somiar amb coses horribles, quan soc un ciutadà tranquil i respectable, un fill obedient de la nostra estimada, mare afectada Sèrbia, com tots els seus altres fills. Per descomptat, ja sabeu, si jo fos una excepció en qualsevol cosa, seria diferent, però no, estimat amic, jo faig exactament el mateix que tots els altres, i pel fet de tenir compte amb tot, ningú no pot igualar-me. Una vegada vaig veure un brillant botó de l’uniforme d’un policia situat al carrer, i vaig mirar la seva brillantor màgica, gairebé al punt de passar a prop, ple de dolces reminiscències, quan de sobte, la mà em va començar a tremolar i va sortir a saludar; el meu cap es va inclinar cap a la terra, i la meua boca es va estendre per aquell somriure encantador que tots portem quan saludem els nostres superiors.
– Hi ha sang noble a les meues venes – això és el que és! – Això és el que vaig pensar en aquell moment i vaig mirar amb menyspreu elbèstia que passava descuidadament sobre el botó.
– Un bèstia! – vaig dir amargament i vaig escopir, i després vaig caminar tranquil·lament, consolat pel pensament que aquestes bèsties són poques; i em vaig alegrar especialment que Déu m’hagués donat un cor refinat i la sang noble i cavalleresca dels nostres avantpassats.
Bé, ara podeu veure quin home meravellós soc, gens diferent dels altres ciutadans respectables i, sens dubte, us preguntareu com podrien ocórrer coses tan terribles i ximpleries en els meus somnis.
No em va passar res inusual aquell dia. Vaig fer un bon sopar i després em vaig asseure a rentar-me les dents quan em va vindre bé; bevent el meu vi i, després d’haver fet un ús tan valent i conscient dels meus drets com a ciutadà, vaig anar al llit i vaig agafar un llibre per anar a dormir més ràpidament.
El llibre aviat es va esborrar de les meves mans, havent, per descomptat, satisfet el meu desig i, amb tots els deures fets, em vaig adormir tan innocent com un xai.
Tot d’una em vaig trobar per un camí estret i fangós que duia cap a les muntanyes. Una freda i negra nit. El vent grinyola entre les branques àrides i es talla com una navalla sempre que toca la pell nua. El cel és negre, mut i amenaçador, i la neu, com la pols, que bufa als ulls i batega la cara. No és una ànima viva enlloc. M’afanyo de tant en tant i tot seguit m’esquitlli pel camí fangós a l’esquerra, a la dreta. Trontolli i caic, i finalment perdo el meu camí, vaig endavant –Deu sap on – i no és una nit curta i corrent, sinó tan llarga com un segle, i camino tot el temps sense saber cap a on.
Així vaig caminar durant molts anys i vaig arribar a un lloc, molt lluny del meu país natal, a una part desconeguda del món, a una terra estranya de la qual probablement ningú no en sap res, i que, estic segur, només es pot veure en els somnis.
Passejant per la terra vaig arribar a una gran ciutat on vivia molta gent. A la gran plaça del mercat, hi havia una gran gentada, un terrible soroll, suficient per fer esclatar el timpà. Em vaig instal·lar a la posada davant del mercat i vaig preguntar al propietari per què s’havia reunit tanta gent…
– Som persones tranquil·les i respectables – va començar la seva història, – som fidels i obedients amb l’alcalde.
– L’alcalde és la teva suprema autoritat? – vaig preguntar, interrompent-lo.
– L’alcalde governa aquí i és la nostra suprema autoritat; la policia va després.
Vaig riure.
– Per què rius?… No ho sabies?… D’on vens?
Li vaig explicar com havia perdut el meu camí i que venia d’una terra llunyana: Sèrbia.
– Ja he sentit a parlar del famós país! – va murmurar el propietari, mirant-me amb respecte, i després va parlar en veu alta:
– Així és la nostra manera – va continuar –, l’alcalde governa aquí amb els seus policies.
– Com són els vostres policies?
– Bé, hi ha diferents tipus de policies – varien segons el seu rang. Hi ha persones més distingides i menys distingides… Som, ja ho sabeu, persones tranquil·les i respectables, però tot tipus de vagabunds provenen del barri, ens corrompen i ens ensenyen coses dolentes. Per distingir cadascun dels nostres ciutadans de les altres persones, l’alcalde va dictar ahir un ordre de que tots els nostres ciutadans anessin al jutjat local, on cadascun de nosaltres portarà un marcatge al cap. És per això que s’han reunit tantes persones: per aconsellar què fer.
Vaig estremir-me i vaig pensar que havia de fugir d’aquesta estranya terra tan ràpidament com pogués, perquè jo, tot i que serbi, no estava acostumat a mostrar aquesta mena d’esperit de la cavalleresca, i estava una mica inquiet.
El propietari va riure benèvolament, em va tocar a l’espatlla i em va dir amb orgull:
– Ah, foraster, és suficient per espantar-te? No és d’estranyar, cal recórrer un llarg camí per trobar coratge com el nostre!
– I què voleu fer? – vaig preguntar tímidament.
– Quina pregunta! Veuràs com som de valents. Has de recórrer un llarg camí per trobar coratge com el nostre, t’ho dic. Has viatjat lluny i ampli i has vist el món, però estic segur que mai no has vist herois més grans que nosaltres. Anem junts. M’he de donar pressa.
Estàvem a punt d’anar quan vam sentir, davant de la porta, l’esclafit d’un fuet.
Vaig fer una vista: un home amb una gorra brillant i de tres banyes al cap, vestit amb un vestit feixuc, anava a la part de darrere d’un altre home amb una roba molt rica de tall comú i civil. Es va aturar davant de la posada i el genet es va baixar.
El propietari va sortir al carrer, es va inclinar a terra i l’home vestit que vestia ordinari va anar a la posada fins a una taula especialment decorada. El de la roba civil es va quedar davant de la posada i va esperar. El propietari també es va inclinar cap a ell.
– De què es tracta tot això? – vaig preguntar al propietari, profundament desconcertat.
– Bé, el que va entrar a la posada és un policia d’alt rang, i aquest home és un dels nostres ciutadans més distingits, molt ric i un gran patriota – va xiuxiuejar el patró.
– Però per què deixa que l’altre es passegi per la seua esquena?
El propietari va sacsejar el cap i ens vam apartar. Em va donar un somriure desagradable i em va dir:
– Considerem que és un gran honor que rarament es mereix! – A més, em va dir moltes coses, però estava molt emocionat que no vaig poder entendre-les totes. Però vaig escoltar amb claredat el que va dir al final: – És un servei per al país d’un que totes les nacions encara no han après a apreciar!
—
Vam anar a la reunió i les eleccions del president ja estaven en curs.
El primer grup va plantejar un home que es deia Kolb, si no m’equivoco, com a candidat a la presidència; el segon grup volia Talb, i el tercer tenia un candidat propi.
Hi va haver una confusió temible; cada grup volia proposar el seu propi home.
– Crec que no tenim un home millor que Kolb per a la presidència d’una reunió tan important – va dir una veu del primer grup,– perquè tots coneixem tan bé les seves virtuts com a ciutadà i el seu gran coratge. No crec que hi hagi algú entre nosaltres que pugui presumir d’haver estat pilotat tan sovint per gent realment important…
– Qui ets tu per parlar sobre això, – va cridar algú del segon grup. – Mai no us ha manejat un secretari de policia!
– Sabem quines són les teves virtuts – va cridar algú del tercer grup. – Mai podríeu patir un sol cop del fuet sense queixes!
– Solucionem aquest tema, germans! – va començar Kolb. – És veritat que persones eminents estaven cavalcant a la meua esquena ja fa deu anys; em van assotar i mai vaig plorar, però pot ser que entre nosaltres hi hagi més que ho mereixen. Potser hi ha altres més joves.
– No, no – van cridar els seus partidaris.
– No volem escoltar honors obsolets. Han passat deu anys des que Kolbens va dirigir – va cridar les veus del segon grup.
– La sang jove s’apodera, deixa que els gossos masteguin ossos vells – van cridar alguns del tercer grup.
De sobte no es va fer més soroll; la gent es desplaçava enrere, a l’esquerra i a la dreta, per buidar un camí i vaig veure un jove d’uns trenta anys. Quan s’acostava, tots els caps s’inclinaven baix.
– Qui és? – vaig xiuxiuejar al propietari.
– És el líder popular. Un jove, però molt prometedor. En els seus primers temps, podia presumir d’haver portat l’alcalde a l’esquena tres vegades. És més popular que ningú.
– Potser l’elegiran? – vaig preguntar.
– Això és més que cert, perquè com tots els altres candidats, tots són majors, el temps els ha superat, mentre que l’alcalde va estar una estona a la seva esquena.
– Quin és el seu nom?
– Kleard.
Li van donar un lloc d’honor.
– Crec que – la veu de Kolb va trencar el silenci – no podem trobar un home millor per a aquesta posició que Kleard. És jove, però cap de nosaltres és més que ell.
–Això és, això és!… Llarga vida a Kleard!… – totes les veus van rugir.
Kolb i Talb el van portar al lloc del president. Tothom va fer un arc profund i es va fer un silenci absolut.
– Gràcies, germans, per la vostra alta consideració i per aquest honor que m’heu concedit tan unànimement. Les vostres esperances, que ara em mantenen, són massa afalagadores. No és fàcil dirigir el vaixell dels desitjos de la nació en aquests dies tan importants, però faré tot el que estigui a la meva disposició per justificar la vostra confiança, per representar sincerament la vostra opinió i per merèixer la meva alta consideració per mi. Gràcies, germans, per elegir-me.
– Hurra! Hurra! Hurra – van cridar els electorsde totes bandes.
– I ara, germans, espero que em permeteu dir unes paraules sobre aquest important esdeveniment. No és fàcil patir dolors, com els turments que hi ha a la nostra disposició; no és fàcil tenir un front marcat amb ferro calent. De fet, no — són dolors que no tots els homes poden suportar. Deixeu tremolar els covards, deixeu-los esclatar de por, però no hem d’oblidar ni un moment que som fills d’avantpassats valents, que la sang noble corre a les nostres venes, la sang heroica dels nostres avis, els grans cavallers que solien morir sense parpellejar per la llibertat i pel bé de tots nosaltres, la seva descendència. El nostre patiment és lleu, si penseu en el seu patiment— ens comportarem com a membres d’una raça degenerada i covarda ara que vivim millor que mai? Cada patriota vertader, tothom qui no vulgui fer vergonya a la nostra nació davant tot el món, suportarà el dolor com un home i un heroi.
– Això és, això és!… Llarga vida a Kleard!
Va haver-hi diversos oradors fervents després de Kleard; van animar la gent atemorida i van repetir més o menys el que Kleard havia dit.
Aleshores, un vell i desgastat pàl·lid, amb la cara arrugada, els cabells i la barba tan blanques com la neu, va demanar parlar. Els genolls li tremolaven de l’edat, les mans tremolaven, l’esquena doblegada. La seva veu va tremolar, els seus ulls brillants de llàgrimes.
– Nens – va començar, amb les llàgrimes que es van arrodonir per les galtes blanques i arrugades i caient sobre la barba blanca; – soc miserable i moriré aviat, però em sembla que millor que no haguéssiu de permetre que tanta vergonya us vingués. Tinc cent anys i he viscut tota la meva vida sense això!… Per què s’ha d’estampar la marca d’esclavitud al meu cap blanc i cansat?…
– Avall amb aquell vell! – va cridar el president.
– Avall amb ell! – van cridar altres.
– El vell covard!
– En lloc d’animar la joventut, fa por a tothom!
– Hauria d’avergonyir-se dels seus cabells grisos! Ha viscut força temps i encara pot tenir por – els joves som més valents…
– Avall amb el covard!
– Llanceu-lo!
– Avall amb ell!
Una multitud d’enutjosos valents i joves patriotes es va precipitar sobre el vell i van començar a empènyer-lo, tirar-lo i pegar-lo amb ràbia.
Finalment el van deixar anar per la seva edat – si no, l’haurien lapidat viu.
Tots es van comprometre a ser valents demà i a mostrar-se dignes de l’honor i la glòria de la seva nació.
La gent es va anar de la reunió en un ordre excel·lent. Al separar-se, van dir:
– Demà veurem qui és qui!
– Resoldrem els caçadors demà!
– Ha arribat el moment de que els dignes es distingeixin dels indignes, de manera que tot canalla no podrà presumir d’un cor valent!
—
Vaig tornar a la posada.
– Heu vist de què estem fets? – em va preguntar amb orgull el propietari.
– De veritat que sí, – vaig respondre automàticament, sentint que la meva força m’havia abandonat i que el meu cap em molestava amb estranyes impressions.
Aquell mateix dia, vaig llegir al seu diari un article principal que va aparèixer de la manera següent:
– Ciutadans, ha arribat el moment d’aturar la jactància i lo jactanciós entre nosaltres; és hora de deixar d’estimar les paraules buides que fem servir amb profusió per mostrar les nostres virtuts i deserts imaginaris. Ha arribat el moment, ciutadans, de posar a prova les nostres paraules i de demostrar qui és realment digne i qui no. Però creiem que no hi haurà covards vergonyosos entre nosaltres que hauran de ser portats per la força al lloc de marca designat. Cadascun de nosaltres que sent en les seves venes una gota de la sang noble dels nostres avantpassats lluitarà per estar entre els primers a suportar el dolor i l’angoixa, orgullosos i plàcids, perquè aquest és un dolor sant, és un sacrifici pel bé del nostre país i pel benestar de tots nosaltres. Endavant, ciutadans, perquè demà és el dia de la noble prova!…
—
El propietari va anar a dormir aquell dia immediatament després de la reunió per tal d’arribar el més aviat possible al lloc designat l’endemà. Tanmateix, molts havien anat directament a l’Ajuntament per estar el més a prop possible del principi de la fila.
L’endemà també vaig anar a l’ajuntament. Tothom hi era, jove i vell, masculí i femení. Algunes mares van portar els seus nadons als seus braços perquè es poguessin identificar amb la marca d’esclavitud, és a dir d’honor, i obtenir així un dret més gran a les altes funcions del servei civil.
Hi havia empentes i grolleries (ja que són com els serbis, i en certa manera me n’alegro), i tothom s’esforçava per a ser el primer a la porta. Alguns fins i tot agafaven a uns altres per la gola.
Els marcatges eren posats per un funcionari especial amb un vestit formal i blanc, que va ser reprotxat lleugerament per la gent:
– No us molgueu, pel bé de Déu, arribarà el torn de tothom – no sou animals, suposo que podem gestionar-ho tot sense empentar-nos.
Va començar el marcatge. Un va cridar, l’altre només va gemegar, però ningú no era capaç de suportar-lo sense fer cap son mentre jo hi fos.
No vaig poder suportar gaire temps per mirar aquesta tortura, així que vaig tornar a la posada, però alguns ja eren allà, menjant i bevent.
– Ja s’ha acabat! – va dir un d’ells.
– Bé, no cridàvem de veritat, però Talb bramava com un ruc!… – va dir un altre.
– Ja veieu com és el vostre Talb, i vau voler tenir-lo com a president de la reunió ahir.
– Ah, mai no se sap!
Parlaven, gemegant amb dolor i arruïnament, però intentaven amagar-lo l’un de l’altre, perquè s’avergonyien que els creguessin covards.
Kleard es va deshonrar, perquè va gemegar, i un home que es deia Lear era un heroi perquè va demanar que les dues marques estiguessin impressionades al front i que mai no sentís dolor. Tot el poble parlava amb el major respecte només sobre ell.
Algunes persones van fugir, però tothom va ser menyspreat.
Al cap d’uns quants dies, el que tenia dues marques al front va caminar amb el cap alt, amb dignitat i autoestima, ple de glòria i orgull, i allà on anés, tothom es va inclinar i es va abatre el barret per saludar l’heroi del dia.
Homes, dones i nens corrien darrere seu al carrer per veure el millor home de la nació. Allà on anava, el xiuxiueig inspirat per la seva admiració el seguia: “Lear, Lear!… És ell!… Aquest és l’heroi que no va ganyolar, que no va fer cap son, mentre que dues marques es van quedar impressionades al seu front!”, va ser lloat i glorificat en els titulars dels diaris.
I havia merescut l’amor de la gent.
—
Arreu escolto aquest elogi i començo a sentir la vella i noble sang sèrbia corrent per les meues venes. Els nostres avantpassats eren herois, van morir empalats a les estaques per la llibertat; també tenim el nostre heroic passat i el nostre Kosovo. M’emociono amb orgull i vanitat nacional, desitjós de mostrar com de valenta és la meva raça i de córrer a l’Ajuntament i cridar:
– Per què lloeu el vostre Lear?… Mai heu vist autèntics herois! Veniu a veure com és la noble sang sèrbia! Apliqueu-me deu marques al cap, no només dues!
El funcionari amb el vestit blanc em va fer la marca prop del front, i vaig començar… Em vaig despertar del meu somni.
Vaig fregar-me el front amb por i em vaig creuar, preguntant-me per les coses estranyes que apareixen en els somnis.
– Vaig eclipsar la glòria del seu Lear gairebé, – vaig pensar i, satisfet, em vaig convertir i em vaig lamentar d’alguna manera que el meu somni no s’hagués acabat.
A Belgrad, 1899.
Per al projecte “Radoje Domanović” traduït per Alba Campoy Martínez, 2020.
Радоје Домановић 