Raonament d’un bou serbi ordinari

En aquest món hi ha una gran quantitat de meravelles i, com diuen molts, el nostre país es desborda de meravelles, fins a tal punt que les meravelles ja no són meravelles. Hi ha gent de posicions molt altes que no pensa gens, i com a compensació, o potser per altres raons, van començar a pensar el bou d’un camperol normal, que no es diferencia res dels bous serbis. Déu sap què va passar, que va fer que aquest enginyós animal s’emprengués d’un esforç tan descarat, sobretot perquè s’havia demostrat que a Sèrbia aquesta desgraciada ocupació només podia provocar-vos perjudici. Diguem llavors que aquest pobre diable, en tota la seva ingenuïtat, ni tan sols sabia que aquest esforç no és rendible a la seva terra natal, per la qual cosa no li atribuirem un coratge cívic particular. Però no deixa de ser un misteri per què un bou hauria de pensar, ja que no és votant, ni regidor, ni alcalde, ni ha estat elegit diputat en cap assemblea bovina, o fins i tot (si ha arribat a certa edat) senador. I si la pobra ànima hagués somiat convertit en un ministre d’estat a qualsevol país boví, hauria d’haver sabut que, per contra, hauria de practicar com pensar el mínim possible, com aquells excel·lents ministres d’alguns països més feliços, encara que el nostre tampoc té tanta sort en aquest sentit. Al final, per què hem de preocupar-nos per què un bou de Sèrbia ha intentat esforçar-se, abandonat pel seu poble? També pot haver passat que va començar a pensar només per algun instint natural seu.

Aleshores, quin tipus de bou és? Un bou corrent que, com ens ensenya la zoologia, té un cap, un cos i unes extremitats, com tots els altres bous; tira un carro, pastura l’herba, llepa sal, rumia i brama. El seu nom és Sivonja, el bou gris.

Aquí és com va començar a pensar. Un dia, el seu amo li va col·locar el jou i el seu amic, Galonja, va carregar uns piquets robats al carret i els va portar a la ciutat per vendre’ls. Gairebé immediatament a l’entrada a la ciutat, va vendre els piquets i després va treure el jou a Sivonja i al seu camarada, va enganxar la cadena que els lliga fins al jou, va llançar un manat d’estepicursor davant d‘ells i va entrar alegrement a una petita taverna per refrescar-se amb un poques copes. Al poble hi havia un festival en curs, de manera que hi havia homes, dones i nens que passaven de tots els costats. Galonja, conegut per altres bous per ser una mica mut, no va mirar res, en canvi, es va enganxar al seu dinar amb tota serietat, va menjar fins engrossir-se la panxa, va bramar una mica per pura diversió, i després es va asseure, dolçament mig adormit i rumiant. Totes les persones que hi passaven no es preocupaven per ell. Només està mig adormit i rumiant tranquil·lament (és una llàstima que no sigui un humà, amb totes aquestes predisposicions per una professió elevada). Però Sivonja no va poder prendre una sola mossegada. Els seus ulls de somni i la trista expressió del seu rostre van mostrar a primera vista que es tractava d’un pensador i d’una ànima dolça, impressionable. La gent, els serbis, passa per davant, orgullosos del seus passats gloriosos, del seus noms, de les seves nacions, i aquest orgull demostra els seus comportaments i ritmes. Sivonja ho va observar, i la seva ànima es va consumir de sobte per la pena a causa de la tremenda injustícia, i no va poder, sinó, sucumbir a una emoció tan forta, sobtada i poderosa; va resoldre amb tristesa, adoloradament, i les llàgrimes li van passar pels ulls. I en el seu immens dolor, Sivonja va començar a pensar:

– De què són tan orgullosos el meu amo i els seus compatriotes, els serbis? Per què mantenen el cap tan alt i miren el meu poble amb orgull i menyspreu? Estan orgullosos de la seva pàtria, orgullosos que el destí misericordiós els ha concedit néixer aquí a Sèrbia. La meva mare també em va parir aquí a Sèrbia, i Sèrbia no només és la meva terra natal, sinó també la del meu pare, i els meus avantpassats han vingut a aquestes terres des de l’antiga pàtria eslava. I, tanmateix, ningú de nosaltres no s’ha sentit orgullós d’això, només hem tingut l’orgull de la nostra capacitat de tirar una càrrega més gran costa amunt; fins avui, mai no ha dit un bou a un bou alemany: „Què voleu de mi, sóc un bou serbi, la meva pàtria és l’orgullós país de Sèrbia, tots els meus avantpassats havien estat vedats aquí i aquí, en aquesta terra , són les sepultures dels meus avantpassats. „Déu no ho vulgui, mai ens enorgulleixem d’això, mai no ens ho ha arribat al cap, ni tan sols estan orgullosos d’això. Gent estranya!

Agafat per aquests pensaments, el bouva sacsejar-se el captristament, li va sonar la campaneta del seu coll i va agitar el jou. Galonja va obrir els ulls, va mirar al seu amic i va gemegar:

– Allà tornes a anar amb aquest disbarat! Menja, ximple, engreixa’t, mira les teues costelles tot sortint; si fos bo pensar, la gent no ens ho hauria deixat als bous. De cap manera hauríem estat tan afortunats!

Sivonja va mirar al seu camarada amb llàstima, va apartar el cap i es va submergir en els seus pensaments.

– Tenen orgull del seu passat gloriós. Tenen el seu Camp de Kosovo, la batalla de Kosovo. En gran mesura, els meus avantpassats no han tret carros amb menjar i armaments fins aleshores? Si no fos per nosaltres, les persones haurien de fer-ho elles mateixes. Després hi ha l’alçament contra els turcs. Un gran i noble esforç, però qui hi havia aleshores? Van ser aquests imbècils de nassos alts, jactant-se amb orgull davant meu com si fos el seu mèrit, qui vancomençar l’alçament? Aquí, pren com a exemple el meu mestre. També està tan orgullós i es mostra orgullós de la revolta, sobretot pel fet que el seu besavi va morir en la guerra d’alliberament com un autèntic heroi. I aquest és el mèrit del meu mestre? El seu besavi tenia dret a estar orgullós, però no ell; el seu besavi va morir perquè el meu amo, el seu descendent, pogués quedar lliure. Llavors, és lliure i com fa servir la seva llibertat? Va robar els piquets d’altres persones, s’asseu al carro, i he de tirar d’ell i dels piquets mentre està adormit a les regnes. Ara ha venut els seus piquets, beu licor, no fa res i està orgullós del seu gloriós passat. I, quants dels meus avantpassats havien estat sacrificats a la revolta per alimentar els combatents? I els meus avantpassats no van tirar els armaments, els canons, els aliments, les municions? Però no ens enorgulleix els mèrits perquè no hem canviat; encara avui fem el nostre deure, de la mateixa manera que els nostres avantpassats ho feien, amb paciència i consciència.

Estan orgullosos del patiment dels seus avantpassats i dels cinc-cents anys d’esclavitud. Els meus parents han patit al llarg de la nostra existència, i encara avui patim i estem esclavitzats, però no ho cridemper damunt de les nostres veus. Diuen que els turcs els havien torturat, sacrificat i empalat; bé, els meus avantpassats van ser sacrificats tant per serbis com per turcs, i van ser torrats, i van provocar tota mena de tortures.

Estan orgullosos de la seva religió, però no creuen en res. Quina és la culpa de mi i de la meva gent que no podem ser acceptats entre els cristians? La seva religió els diu que “no robareu” i el meu amo roba i beu pels diners que va obtenir per robar. La seva religió els ordena que estimin els seus veïns i, tanmateix, només fan mal als uns i als altres. Per a ells, el millor dels homes, un exemple de virtut, és el que no fa mal, i, per descomptat, ningú no es planteja demanar a algú que faci alguna cosa bona, a part de no fer mal. És tan baix que han aconseguit que els seus exemples de virtut no són més que qualsevol element inútil que no faci mal.

El bou va sospirar profundament i el seu sospir va alçar la pols de la carretera.

– Aleshores, va continuar el bou amb els seus tristos pensaments: en aquest cas, no sóc jo i els meus parents millor que això? Mai he assassinat a ningú, mai he difamat a ningú, no he robat res, no he acomiadat a un home innocent del servei públic, no he fet un dèficit a la tresoreria de l’Estat ni he declarat una fallida falsa, mai he encadenat ni arrestat persones innocents, mai he calumniat als meus amics, mai no he anat contra els meus principis de bous, no he fet falsos testimonis, mai vaig ser ministre d’estat i mai no vaig fer cap dany al meu país, i no només no vaig fer cap mal, sinó que faig bé als que em fan mal. La meva mare em va donar a llum i, de seguida, els homes malvats van agafar la llet de la meva mare. Com a mínim Déu ha creat herba per als bous, i no per als homes, i no obstant això, ens la priven també. Tot i així, a més de tot això, tirem els carretons dels homes, llaurem els seus camps i els alimentem amb pa. I, tanmateix, ningú admet els nostres mèrits que fem per la pàtria…

– O bé agafem el dejuni com a exemple; bé, per als homes, la religió diu que s’assegueren tots els dies de festa i, tanmateix, ni tan sols estan disposats a suportar aquest petit dejuni, mentre jo i el meu poble fem el dejuni tota la vida, des que hem estat deslligats del pit de la mare.

El bou va baixar el cap com si estigués preocupat, després el va alçar, va bufar enfadat i va semblar que alguna cosa important li tornava a turmentar; de sobte, va gemegar amb alegria:

– Ah, ja ho sé, ha de ser això – i va continuar pensant –, això és; estan orgullosos de la seva llibertat i dels seus drets civils. Necessito posar-me en ment seriosament.

I estava pensant, pensant, però no ho podia fer res.

– Quins són els seus drets? Si la policia els ordenés que votessin, voten, i així, podríem fer-ho tan fàcilment: “A favoo-o-o-or!” I si no s’els ordenen, no s’atrevien a votar, o fins i tot fer incursions en política, com nosaltres. També pateixen cops a la presó, encara que siguin completament innocents. Al menys, bramem y movem les nostres cues, i ells ni tan sols tenen aquest petit coratge cívic.

I en aquell moment, el seu amo va sortir de la taverna. Emborratxat, esglaonat, els ulls desdibuixats, balbejant algunes paraules incomprensibles, es va dirigir amb sinceritat cap al carret.

– Heus aquí, com és aquest orgullós descendent utilitzant la llibertat que es va guanyar amb la sang dels seus avantpassats? Tens raó, el meu amo és un borratxo i un lladre, però, com fan servir els altres aquesta llibertat? Només per deixar-nos enlairats i enorgullir-se del passat i del mèrit dels seus avantpassats, als quals aporten tant com jo. I nosaltres bous, vam quedar com a treballadors i útils igual que els nostres avantpassats. Som bous, però encara podem sentir-nos orgullosos de la nostra feina i ardus mèrits.

El bou va sospirar profundament i va preparar el coll per al jou.

A Belgrad, 1902.
Per al projecte “Radoje Domanović” traduït per Alba Campoy Martínez, 2020.