Líder (3/3)

(pàgina anterior)

Així va passar el primer dia, i van seguir més dies amb el mateix èxit. No va passar res de molta importància, només trivials ocurrències: van caure en una sèquia, després a un barranc; es van raspallar contra les tanques i els matolls; trepitjaven espines; diversos braços i cames trencades; alguns van patir cops al cap. Però tot aquest turment va ser resistit. Alguns vells es van quedar tombats a la carretera. “Haurien mort, encara que s’haguessin quedat a casa, per no parlar del camí!” van dir els portaveus, animant els altres a continuar. També van morir uns quants nens més petits, d’un a dos anys. Els pares van reprimir estoicament els dolors del cor perquè era la voluntat de Déu. “I com més petits siguin, menys pena. Quan són més petits, el dolor és menor. Déu concedeixi que els pares no perden mai els fills quan han arribat a l’edat de casar-se. Si els nens estan tan destinats, és millor que morin prompte. Així, el dolor no és tan gran!” els portaveus els van tornar a consolar. Alguns draps embolicats al voltant dels seus caps i posaven compreses fredes a les contusions. Altres portaven els braços en cabestrell. Totes estaven despullats i tallats. Les seves peces de roba penjaven triturades, però, tot i així, van tirar-les feliços cap endavant. Tot això hauria estat més fàcil de suportar si no haguessin patit la fam moltes vegades. Però van haver de seguir endavant.

Un dia, va passar una cosa més significativa.

El líder caminava davant, envoltat pels homes més valents del grup. (Dos van faltar, i ningú no sabia on eren. Generalment opinaven que havien traït la seva causa i van fugir. En una ocasió, el portaveu va dir alguna cosa sobre la seva vergonyosa traïció. Només uns quants van creure que els dos havien mort pel camí, però no van dir la seva opinió per no despertar els altres.) La resta del grup estava al darrere. De sobte va aparèixer un congost rocós, extremadament gran i profund, un autèntic abisme. El pendent era tan fort que no s’atrevien a fer cap pas endavant. Fins i tot els més valents es van aturar i van mirar el líder. Arrufant les celles, absort de pensaments amb el cap baix, va avançar amb audàcia, colpejant la seva canya al davant, primer a la dreta, després a l’esquerra, de la seva característica manera. Molts van dir que tot ho feia semblar encara més digne. Ni mirava a ningú ni deia res. Al seu rostre no hi havia cap canvi d’expressió ni rastre de por a mesura que s’apropava més al precipici. Fins i tot els homes molt atrevits es van tornar pàl·lids com la mort, però ningú no es va atrevir a avisar el valent i savi líder. Dos passos més i va estar a la vora. Amb por morbosa i amb els ulls ben oberts, tots tremolaven. Els homes més valents estaven només a punt de retenir el líder, fins i tot si significava un incompliment de la disciplina, quan va trepitjar una vegada, dues vegades, i es va caure al barranc. Va sorgir desconcert, queixes, crits; la por portava l’avantatge. Alguns van començar a fugir.

– Aguanteu, germans! Quina pressa teniu? És la manera de mantenir les vostres paraules? Hem de seguir aquest savi perquè sap el que està fent. Estaria boig de arruïnar-se. Endavant, després d’ell! Aquest és el perill més gran i potser l’últim obstacle. Qui sap? Potser a l’altra banda d’aquest barranc trobarem una terra fèrtil i magnífica que Déu va significar per a nosaltres. Endavant! Sense sacrifici, no arribarem enlloc! – Aquestes van ser les paraules dels consells del portaveu, i també va fer dos passos endavant i va desaparèixer al barranc. Els més valents van seguir, i tots els altres es van endinsar.

Hi havia gemecs, tumultssobre el fort pendent d’aquest vast congost. Un hauria jurat que mai ningú sortiria viu, molt menys ferit i en una sola peça, però la vida humana és tenaç. El líder va tenir una sort inusualment afortunada. Va penjar els arbustos al caure, de manera que no resultés ferit. Va aconseguir ajuntar-se i sortir enfilat. Mentre ressonaven els seus gemecs i plors, es va quedar immòbil, silenciosament pensatiu. Alguns maltractats i enfadats van començar a maleir-lo, però no van fer cas. Aquells que, per sort, van poder aguantar un arbust o un arbre caient, van començar a intentar esforçar-se per sortir. Alguns tenien els caps ferits perquè la sang li brillaven per la cara. No hi havia ningú en una peça tret del líder. Tots de cop se li van arrufar i van gemegar amb agonia, però ni tan sols va aixecar el cap. Va callar i va assumir la postura reflexiva d’un autèntic savi!

Va passar algun temps. El nombre de viatgers era cada vegada més petit. Cada dia pagava el seu preu. Alguns van deixar el grup i es van tornar enrere.

De la gran quantitat que va començar, només en quedaven una vintena. Les seves cares agudes i esgotades reflectien signes de desesperació, dubte, fatiga i fam, però ningú no va dir una paraula. Estaven tan silenciosos com el seu líder, i continuaven caminant junts lentament. Fins i tot el vivaç portaveu va treure el cap desesperat. De fet, el camí era difícil.

El seu nombre va disminuir diàriament fins que només hi havien deu. Amb les cares desesperades, només gemegaven i es queixaven en lloc de conversar.

Tenien més aspecte d’impedits que d’homes. Alguns portaven crosses. Alguns sostenien els braços amb bragues fixades al coll. A les seves mans hi havia nombrosos embenatges i compreses. Encara que haguessin volgut fer nous sacrificis, no podrien, perquè no hi havia gairebé cap lloc als cossos per fer noves ferides.

Inclús els més forts i valents ja havien perdut la fe i l’esperança, però encara lluitaven més lluny; és a dir, d’alguna manera van trepitjar amb un gran esforç, queixant-se, retorcent-se de dolor. Què més podrien fer si no podrien tornar enrere? Tants sacrificis per ara abandonar el viatge?

El crepuscle va descendir. Tot mantenint-se de les muletes, de sobte van veure que el líder ja no era davant seu. Un altre pas i tots van caure en un altre barranc.

– Oh, la meva cama! Ai, la meva mà! – va ressonar un gemec. Una veu feble fins i tot va maleir el líder digne, però després va callar.

Quan va sortir el sol, allà va seure el líder, el mateix que aquell dia quan va ser escollit. No va haver el menor canvi en la seva aparença.

El portaveu va sortir del barranc, seguit d’altres dos. Desfigurats i sagnants, es van girar per veure quants quedaven, però eren els únics. La por i la desesperança mortals omplien el seus cors. La regió era desconeguda, pedregosa, sense camins enlloc. Dos dies abans havien topat amb una carretera, però la van deixar enrere. El líder els va dirigir així.

Van pensar en els molts amics i familiars que havien mort en aquest fantàstic viatge. Una tristesa més forta que el dolor de les seves extremitats els va superar. Havien estat testimonis de la seva pròpia destrucció amb els seus propis ulls.

El portaveu va pujar al líder i va començar a parlar amb una veu cansada i tremolosa, plena de dolor, desesperació i amargor.

– On anem ara?

El líder va callar.

– On ens portes i on ens has portat? Vam posar a nosaltres i a les nostres famílies a les vostres mans i us vam seguir, deixant enrere les nostres llars i les tombes dels nostres avantpassats amb l’esperança que ens podríem salvar de la ruïna en aquella terra àrida. Però ens has arruïnat d’una manera pitjor. Hi havia dues-centes famílies al darrere i ara mireu quantes n’hi ha!

– Vol dir que tothom no és aquí? – va murmurar el líder sense aixecar el cap.

– Com pots fer aquesta pregunta? Eleva la teua vista i mira! Compta quants de nosaltres quedem en aquest lamentable viatge! Mira la forma en què ens trobem!Hauria sigut millor haver mort que quedar-nos així de mutilats.

– No us puc mirar!

– Perquè no?

–Soc cec.

Un silenci mort.

– Has perdut la vista durant el viatge?

– Vaig néixer cec!

Els tres es van penjar el cap en la desesperació.

El vent de tardor va bufar sinistrament per les muntanyes i va deixar caure les fulles ofegades. Una boira va pujar sobre els turons i, a través del fred i boirós aire, els corbs volaven les seues ales. Un grall va ressonar. El sol s’amagava darrere dels núvols, que rodaven i es precipitaven cada vegada més i més lluny.

Els tres es miraven amb gran horror.

– On podem anar ara? – va murmurar un d’ells greument.

– No ho sabem!

A Belgrad, 1901.
Per al projecte “Radoje Domanović” traduït per Alba Campoy Martínez, 2020.