Tag Archive | víctima

Líder (3/3)

(pàgina anterior)

Així va passar el primer dia, i van seguir més dies amb el mateix èxit. No va passar res de molta importància, només trivials ocurrències: van caure en una sèquia, després a un barranc; es van raspallar contra les tanques i els matolls; trepitjaven espines; diversos braços i cames trencades; alguns van patir cops al cap. Però tot aquest turment va ser resistit. Alguns vells es van quedar tombats a la carretera. “Haurien mort, encara que s’haguessin quedat a casa, per no parlar del camí!” van dir els portaveus, animant els altres a continuar. També van morir uns quants nens més petits, d’un a dos anys. Els pares van reprimir estoicament els dolors del cor perquè era la voluntat de Déu. “I com més petits siguin, menys pena. Quan són més petits, el dolor és menor. Déu concedeixi que els pares no perden mai els fills quan han arribat a l’edat de casar-se. Si els nens estan tan destinats, és millor que morin prompte. Així, el dolor no és tan gran!” els portaveus els van tornar a consolar. Alguns draps embolicats al voltant dels seus caps i posaven compreses fredes a les contusions. Altres portaven els braços en cabestrell. Totes estaven despullats i tallats. Les seves peces de roba penjaven triturades, però, tot i així, van tirar-les feliços cap endavant. Tot això hauria estat més fàcil de suportar si no haguessin patit la fam moltes vegades. Però van haver de seguir endavant.

Un dia, va passar una cosa més significativa.

El líder caminava davant, envoltat pels homes més valents del grup. (Dos van faltar, i ningú no sabia on eren. Generalment opinaven que havien traït la seva causa i van fugir. En una ocasió, el portaveu va dir alguna cosa sobre la seva vergonyosa traïció. Només uns quants van creure que els dos havien mort pel camí, però no van dir la seva opinió per no despertar els altres.) La resta del grup estava al darrere. De sobte va aparèixer un congost rocós, extremadament gran i profund, un autèntic abisme. El pendent era tan fort que no s’atrevien a fer cap pas endavant. Fins i tot els més valents es van aturar i van mirar el líder. Arrufant les celles, absort de pensaments amb el cap baix, va avançar amb audàcia, colpejant la seva canya al davant, primer a la dreta, després a l’esquerra, de la seva característica manera. Molts van dir que tot ho feia semblar encara més digne. Ni mirava a ningú ni deia res. Al seu rostre no hi havia cap canvi d’expressió ni rastre de por a mesura que s’apropava més al precipici. Fins i tot els homes molt atrevits es van tornar pàl·lids com la mort, però ningú no es va atrevir a avisar el valent i savi líder. Dos passos més i va estar a la vora. Amb por morbosa i amb els ulls ben oberts, tots tremolaven. Els homes més valents estaven només a punt de retenir el líder, fins i tot si significava un incompliment de la disciplina, quan va trepitjar una vegada, dues vegades, i es va caure al barranc. Va sorgir desconcert, queixes, crits; la por portava l’avantatge. Alguns van començar a fugir.

– Aguanteu, germans! Quina pressa teniu? És la manera de mantenir les vostres paraules? Hem de seguir aquest savi perquè sap el que està fent. Estaria boig de arruïnar-se. Endavant, després d’ell! Aquest és el perill més gran i potser l’últim obstacle. Qui sap? Potser a l’altra banda d’aquest barranc trobarem una terra fèrtil i magnífica que Déu va significar per a nosaltres. Endavant! Sense sacrifici, no arribarem enlloc! – Aquestes van ser les paraules dels consells del portaveu, i també va fer dos passos endavant i va desaparèixer al barranc. Els més valents van seguir, i tots els altres es van endinsar.

Hi havia gemecs, tumultssobre el fort pendent d’aquest vast congost. Un hauria jurat que mai ningú sortiria viu, molt menys ferit i en una sola peça, però la vida humana és tenaç. El líder va tenir una sort inusualment afortunada. Va penjar els arbustos al caure, de manera que no resultés ferit. Va aconseguir ajuntar-se i sortir enfilat. Mentre ressonaven els seus gemecs i plors, es va quedar immòbil, silenciosament pensatiu. Alguns maltractats i enfadats van començar a maleir-lo, però no van fer cas. Aquells que, per sort, van poder aguantar un arbust o un arbre caient, van començar a intentar esforçar-se per sortir. Alguns tenien els caps ferits perquè la sang li brillaven per la cara. No hi havia ningú en una peça tret del líder. Tots de cop se li van arrufar i van gemegar amb agonia, però ni tan sols va aixecar el cap. Va callar i va assumir la postura reflexiva d’un autèntic savi!

Va passar algun temps. El nombre de viatgers era cada vegada més petit. Cada dia pagava el seu preu. Alguns van deixar el grup i es van tornar enrere.

De la gran quantitat que va començar, només en quedaven una vintena. Les seves cares agudes i esgotades reflectien signes de desesperació, dubte, fatiga i fam, però ningú no va dir una paraula. Estaven tan silenciosos com el seu líder, i continuaven caminant junts lentament. Fins i tot el vivaç portaveu va treure el cap desesperat. De fet, el camí era difícil.

El seu nombre va disminuir diàriament fins que només hi havien deu. Amb les cares desesperades, només gemegaven i es queixaven en lloc de conversar.

Tenien més aspecte d’impedits que d’homes. Alguns portaven crosses. Alguns sostenien els braços amb bragues fixades al coll. A les seves mans hi havia nombrosos embenatges i compreses. Encara que haguessin volgut fer nous sacrificis, no podrien, perquè no hi havia gairebé cap lloc als cossos per fer noves ferides.

Inclús els més forts i valents ja havien perdut la fe i l’esperança, però encara lluitaven més lluny; és a dir, d’alguna manera van trepitjar amb un gran esforç, queixant-se, retorcent-se de dolor. Què més podrien fer si no podrien tornar enrere? Tants sacrificis per ara abandonar el viatge?

El crepuscle va descendir. Tot mantenint-se de les muletes, de sobte van veure que el líder ja no era davant seu. Un altre pas i tots van caure en un altre barranc.

– Oh, la meva cama! Ai, la meva mà! – va ressonar un gemec. Una veu feble fins i tot va maleir el líder digne, però després va callar.

Quan va sortir el sol, allà va seure el líder, el mateix que aquell dia quan va ser escollit. No va haver el menor canvi en la seva aparença.

El portaveu va sortir del barranc, seguit d’altres dos. Desfigurats i sagnants, es van girar per veure quants quedaven, però eren els únics. La por i la desesperança mortals omplien el seus cors. La regió era desconeguda, pedregosa, sense camins enlloc. Dos dies abans havien topat amb una carretera, però la van deixar enrere. El líder els va dirigir així.

Van pensar en els molts amics i familiars que havien mort en aquest fantàstic viatge. Una tristesa més forta que el dolor de les seves extremitats els va superar. Havien estat testimonis de la seva pròpia destrucció amb els seus propis ulls.

El portaveu va pujar al líder i va començar a parlar amb una veu cansada i tremolosa, plena de dolor, desesperació i amargor.

– On anem ara?

El líder va callar.

– On ens portes i on ens has portat? Vam posar a nosaltres i a les nostres famílies a les vostres mans i us vam seguir, deixant enrere les nostres llars i les tombes dels nostres avantpassats amb l’esperança que ens podríem salvar de la ruïna en aquella terra àrida. Però ens has arruïnat d’una manera pitjor. Hi havia dues-centes famílies al darrere i ara mireu quantes n’hi ha!

– Vol dir que tothom no és aquí? – va murmurar el líder sense aixecar el cap.

– Com pots fer aquesta pregunta? Eleva la teua vista i mira! Compta quants de nosaltres quedem en aquest lamentable viatge! Mira la forma en què ens trobem!Hauria sigut millor haver mort que quedar-nos així de mutilats.

– No us puc mirar!

– Perquè no?

–Soc cec.

Un silenci mort.

– Has perdut la vista durant el viatge?

– Vaig néixer cec!

Els tres es van penjar el cap en la desesperació.

El vent de tardor va bufar sinistrament per les muntanyes i va deixar caure les fulles ofegades. Una boira va pujar sobre els turons i, a través del fred i boirós aire, els corbs volaven les seues ales. Un grall va ressonar. El sol s’amagava darrere dels núvols, que rodaven i es precipitaven cada vegada més i més lluny.

Els tres es miraven amb gran horror.

– On podem anar ara? – va murmurar un d’ells greument.

– No ho sabem!

 

A Belgrad, 1901.
Per al projecte “Radoje Domanović” traduït per Alba Campoy Martínez, 2020.

Líder (3/3)

(pagina anterior)

Así pasa el primer día y fue seguido por más días con el mismo éxito. Nada de gran importancia pasó, sólo incidentes triviales: se tropezaron de cabeza en una zanja, luego en un barranco; rozaron con un setos y arbustos de moras; pisaron botellas; hubo varios brazos y piernas rotos; algunos sufrieron golpes en la cabeza. Pero soportaron todo este tormento. Algunos ancianos fueron abandonados en el camino para morir. “Hubieran muerto incluso si se hubieran quedado en casa, ¡sin mencionar el camino!” dijo el vocero, alentando a los otros a continuar. Unos cuantos niños pequeños, entre uno a dos años, también perecieron. Los padres estoicamente suprimieron su dolor porque era la voluntad de Dios. “Y con los niños pequeños, hay menos luto. Cuando son jóvenes el dolor es menor. Que Dios le conceda a los padres que nunca pierdan a sus hijos cuando alcancé la edad para casarse. Si los niños están destinados, es mejor que mueran temprano. ¡Entonces el dolor no es tan grande!” el vocero los volvió a consolar. Algunos enrollaron trapos alrededor de su cabeza y se pusieron compresas frías en sus moretones. Otros cargaban sus brazos en cabestrillos. Todos estaban harapientos y cortados. Sus ropas estaban colgando en jirones, pero aún así ellos siguieron adelante felizmente. Todo esto hubiera sido más fácil de aguantar si no se hubieran estado retorciendo del hambre tantas veces. Pero tenían que continuar.

Un día, algo más significante pasó.

El líder estaba caminando en frente, rodeado de los hombres más valientes del grupo. (Dos de ellos estaban desaparecidos y nadie sabía dónde estaban. Era la opinión común que habían traicionado la causa y se dieron a la fuga. En una oportunidad, el vocero dijo algo de su vergonzosa traición. Sólo algunos creyeron que los dos habían muerto en el camino, pero no manifestaron su opinión para no provocar a los demás). El resto del grupo estaba en fila detrás de ellos. De repente, apareció un excesivamente grande y profundo barranco – un verdadero abismo. La pendiente era tan empinada que no se atrevieron a dar un paso adelante. Incluso los más valientes se detuvieron y observaron al líder. Frunciendo el ceño, absorto en sus pensamientos con la cabeza hacia abajo, él siguió adelante audazmente, golpeteando su bastón en frente, primero a la derecha, luego a la izquierda con su forma característica. Muchos dijeron que lo hacía ver aún más digno. Él no vio a nadie ni dijo nada. No hubo un cambio de expresión en su rostro o un rastro de miedo, pero nadie se atrevió a advertirle al valiente y sabio líder. Dos pasos más adelante y estaba en la orilla. Todos se tropezaron con miedo mórbido y con los ojos bien abiertos. Los hombres más valientes estaban a punto de sujetar al líder, incluso si significaba un incumplimiento de disciplina, cuando él dio un paso, dos y se cayó en el barranco. Entonces surgió el desconcierto, los lamentos, los gritos; el miedo tomó la delantera.

– ¡Esperen hermanos! ¿Cuál es el apuro? ¿Está es la manera que cumplen su palabra? Tenemos que seguir a este sabio hombre porque él sabe lo que está haciendo. Debería estar loco para querer arruinarse a sí mismo. Adelante, ¡detrás de él! Este es el más grande y quizás el último riesgo, el último obstáculo. ¿Quién sabe? Quizás al otro lado de este barranco encontraremos una tierra magnífica y fértil que Dios predestinó para nosotros. Tal fue el consejo del vocero y dio dos pasos adelante, desapareciendo en el barranco. Los más valientes lo siguieron y luego todos los demás se desplomaron.

Hubo lamentos, quejidos, volteretas, gemidos en la empinada pendiente de este desfiladero. Uno podría jurar que nadie hubiera salido vivo, mucho menos sin heridas y en una pieza, pero la vida humana es tenaz. El líder era inusualmente suertudo. Se colgó de arbustos mientras caía así que no se hirió. Logró recobrar la compostura y trepar afuera. Mientras los lamentos, los gemidos y sollozos resonaban en la parte de abajo, se sentó inmóvil, pensativo en silencio. Algunos que fueron maltratados y estaban furiosos empezaron a maldecirlo pero él no le prestó atención. Aquellos que afortunadamente pudieron sostenerse a un arbusto o a un árbol mientras caían empezaron a tratar de escalar arduamente para salir. Algunos tenían la cabeza rota así que la sangre estaba manando de sus rostros. No había nadie en una sola pieza excepto por el líder. Todos le fruncieron el ceño y gruñeron en agonía pero él ni siquiera levantó su cabeza. ¡Estaba en silencio y asumió la pose reflexiva de un verdadero sabio!

Pasó un tiempo. El número de viajeros era cada vez más pequeño. Cada día les pasó factura. Algunos dejaron el grupo y se devolvieron.

Del gran número que empezó, sólo alrededor de veinte quedaban. Sus rostros demacrados y exhaustos reflejaban signos de desesperación, duda, fatiga y hambre, pero nadie dijo ni una palabra. Eran tan silenciosos como su líder y siguieron andando con paso pesado. Incluso el animoso líder sacudía su cabeza desesperadamente. El camino también era difícil.

Sus números disminuyeron diariamente hasta que fueron solo diez. Con caras abatidas, solo gruñían y se quejaban en vez de conversar.

Lucían más como inválidos que como hombres. Algunos tenían muletas. Algunos tenían sus brazos en cabestrillos asegurados alrededor de sus cuellos. En sus manos había numerosos vendajes y compresas. Incluso si hubieran querido hacer nuevos sacrificios, no podían hacerlos porque no había casi espacio en sus cuerpos para nuevas heridas.

Incluso los más fuertes y valientes entre ellos habían perdido la fe y la esperanza, pero igual siguieron luchando; así es, de alguna manera cojearon con gran esfuerzo, quejándose, sacudiéndose del dolor. ¿Qué más podían hacer si no podían regresar? ¿Tantos sacrificios y ahora iba a abandonar el viaje?

El atardecer cayó. Cojeando con muletas, repentinamente vieron que el líder ya no estaba en frente de ellos. Otro paso y todos caerían en otro barranco.

– ¡Oh mi pierna! ¡Oh mi mano! – resonaron los lamentos y los gruñidos. Una débil voz incluso maldijo al digno líder pero luego se silenció.

Cuando el sol salió, ahí estaba sentado el líder, igual como el día que lo eligieron. No había ni un cambio en su apariencia.

El vocero escaló hacia afuera del barranco, seguido de otros dos. Desfigurado y lleno de sangre, se voltearon para ver cuantos quedaban, pero eran los únicos. Su corazón se llenó de miedo mortal y desesperanza. La región era desconocida, montañosa, rocosa – no habían caminos en ningún lugar. Dos días antes se habían encontrado con un camino pero lo dejaron atrás. El líder los guió en esa dirección.

Pensaron en los múltiples amigos y familiares que habían muerto en este fantástico viaje. Una tristeza más fuerte que el dolor en sus extremidades lisiadas los abrumó. Habían presenciado su propia destrucción con sus propios ojos.

El vocero se acercó al líder y empezó a hablar con una cansada y temblorosa voz llena de dolor, desesperación y amargura.

– ¿Ahora a dónde vamos?

El líder estaba en silencio.

– ¿A dónde nos llevas y a dónde nos trajiste? Nos pusimos a nosotros y a nuestras familias en tus manos y te seguimos, dejando atrás nuestros hogares y las tumbas de nuestros ancestros con esperanza de que podríamos salvarnos de la ruina de una tierra estéril. Peor nos arruinaste de la peor manera. Habían doscientas familias detrás de ti y ¡ahora mira cuantos hay!

– ¿No están todos aquí? – murmuró el líder sin levantar la cabeza.

– ¿Cómo puedes preguntar tal cosa? ¡Levante la cabeza y mire! ¡Cuente cuántos de nosotros quedamos en este desafortunado viaje! ¡Mire nuestro aspecto! Hubiera sido mejor haber muerto que estar lisiado de esta manera.

– ¡No puedo mirar!

– ¿Por qué no?

– Soy ciego.

Un silencio muerto.

– ¿Perdiste la vista durante este viaje?

– ¡Nací ciego!

Los tres bajaron sus cabezas de desolación.

El viento de otoño sopló siniestramente a través de las montañas y derribó las hojas marchitas. Una niebla rondaba alrededor de las colinas y a través del frío y brumoso aire agitaba las alas de los cuervos. Un graznido repugnante resonó. El sol se estaba escondiendo detrás de las nubes, las cuales estaban rodando y alejándose rápidamente más y más lejos.

Los tres se miraban entre sí completamente horrorizados.

– ¿A dónde podemos ir ahora? – murmuró uno con seriedad.

– ¡No sabemos!

 

En Belgrado, 1901.
Para el Proyecto “Radoje Domanović” traducido por Fabiola Rangel, 2019.