Tag Archive | ferida
25/11/2020  

Líder (3/3)

(páxina anterior)

Así transcorreu o primeiro día, seguido por máis días co mesmo éxito. Non pasou nada de moita importancia, só ocorrencias triviais: deron de cabeza nunha cuneta, logo nun barranco; rozaron contra matogueiras e silvas, pisaron espiñas, varios romperon brazos ou pernas, algúns sufriron golpes na cabeza. Pero todo este tormento soportouse. Algúns vellos quedaron mortos polo camiño. „Morrerían aínda que quedaran na casa, como para non facelo durante a viaxe!“ dixeron os voceiros, animando aos demais a continuar. Tamén ficaron algúns nenos máis pequenos, de un ou dous anos. Os pais suprimiron estoicamente as súas dores de corazón porque era a vontade de Deus. “E canto máis pequenos son os nenos, menos é o pesar. Canto máis novos menor é a dor. Deus permita que os pais nunca perdan aos seus fillos cando xa alcanzaron a idade de casar. Se os nenos están destinados a iso, é mellor que morran cedo. Daquela a pena non é tan grande! ” os voceiros consoláronos de novo. Algúns enroláronse panos arredor da cabeza e puxeron compresas frías nas contusións. Outros levaban os brazos en estribeiras. Todos tiñan rabuñadas e cortes. As súas roupas colgaban en anacos, pero con todo avanzaron felices. Todo isto sería máis doado de soportar se non pasaran fame tantas veces. Pero tiveron que seguir.

Un día, aconteceu algo máis significativo.

O líder camiñaba diante, rodeado dos homes máis valentes do grupo. Faltaban dous deles e ninguén sabía onde estaban. Era a opinión xeral que traizoaran a súa causa e fuxiron. Nunha ocasión o voceiro dixo algo sobre a súa vergoñenta traizón. Só uns poucos creron que os dous morreran, pero non deron a súa opinión para non espertar aos demais. O resto do grupo estaba na cola detrás deles. De súpeto apareceu unha gorxa rochosa moi grande e profunda: un auténtico abismo. A pendente era tan pronunciada que non se atreveron a dar un paso adiante. Incluso os máis valentes paráronse e miraron ao líder. Fruncindo o cello, absorbido polos pensamentos e coa cabeza baixa, avanzou con valentía, golpeando o bastón diante, primeiro á dereita e logo á esquerda, co seu característico xeito. Moitos dixeron que todo o facía parecer aínda máis digno. Nin mirou a ninguén nin dixo nada. No seu rostro non había ningún cambio de expresión nin rastro de medo cando se achegaba cada vez máis ao precipicio. Mesmo os homes máis atrevidos quedaron pálidos coma a morte, pero ninguén se atrevía a avisar ao valente e sabio líder. Dous pasos máis e estaba ao bordo. Con medo morboso e cos ollos ben abertos, todos tremían. Os homes máis valentes estaban a piques de reter ao líder, aínda que significase unha violación da disciplina, cando pisou unha vez, dúas veces e caeu no barranco. Aí xurdiu desconcerto, lamentos, berros; gañou o medo. Algúns comezaron a fuxir.

– Agardade, irmáns! Cal é a présa? É esta a vosa forma de cumprir a vosa palabra? Debemos seguir a este home sabio porque sabe o que fai. Estaría tolo se non fose así. Adiante, detrás del! Este é o maior e quizais o último perigo, o último obstáculo. Quen sabe? Quizais no outro lado deste barranco atopemos unha terra magnífica e fértil que Deus quixo para nós. Adiante! Sen sacrificio, non chegaremos a ningunha parte. – tales foron as palabras de consello do portavoz e el tamén deu dous pasos adiante, desaparecendo no barranco. Os máis valentes seguiron e despois todos os demais se lanzaron.

Había xemidos, queixas, tombos, e protestas na escarpada ladeira desa vasta gorxa. Un tería xurado que ninguén sairía vivo, e moito menos ileso e dunha soa peza, pero a vida humana é tenaz. O líder tivo unha sorte inusual. Colgouse nos arbustos ao caer para non lastimarse. Conseguiu compoñerse e escalar. Mentres debaixo se queixaban, xemían e choraban, él sentouse inmóbil, pensativo e en silencio. Uns poucos que estaban mazados e enfadados comezaron a maldicilo, pero non fixo caso. Aqueles que, por sorte, puideron agarrar un arbusto ou unha árbore mentres caían comezaron a esforzarse intensamente para saír. Algúns tiñan as cabezas abertas, de xeito que o sangue brotaba polas súas caras. Non había ninguén de unha peza, excepto o líder. De súpeto todos se enfadaron e queixaron de dor, pero nin sequera levantou a cabeza. Calou e asumiu a actitude reflexiva dun verdadeiro sabio!

Pasou algún tempo. O número de viaxeiros era cada vez máis pequeno. Cada día pasaba factura. Algúns abandonaron o grupo e volveron atrás.

Do gran número que comezou, só quedaron uns vinte. Os seus descarnados e esgotados rostros reflectían signos de desesperación, dúbida, cansazo e fame, pero ninguén dixo nin unha palabra. Estaban tan calados coma o seu líder e seguían andando. Incluso o animoso voceiro negou coa cabeza desesperadamente. O camiño era difícil.

O seu número diminuía diariamente ata que só había dez. Con rostros desalentados, só xemían e se queixában en vez de conversar.

Parecíanse máis aos lisiados que aos homes. Algúns estaban en muletas. Algúns sostiñan os brazos en estribeiras suxeitas ao pescozo. Nas súas mans había numerosas vendas e compresas. Mesmo se quixeran facer novos sacrificios, non poderían porque case non había espazo nos seus corpos para novas feridas.

Incluso os máis fortes e valentes xa perderan a fe e a esperanza, pero aínda loitaron máis; así é, dalgún xeito seguiron con moito esforzo, queixándose, atormentados de dor. Que máis poderían facer se non podían volver? Tantos sacrificios para agora abandonar a viaxe?

Caeu a noite. Coxeando con muletas, de súpeto viron que o líder xa non estaba diante deles. Outro paso e todos caeron noutro barranco.

– Ai, miña perna! Ai, miña man! – resoaron os queixidos e xemidos. Unha voz débil mesmo maldixo ao digno líder, pero logo calou.

Cando saíu o sol, sentaron ao líder, era o mesmo que aquel día no que fora elixido. Non houbo o menor cambio na súa aparencia.

O voceiro saíu do barranco, seguido doutros dous. Desfigurados e ensanguentados, deron a volta para ver cantos quedaban, pero eran os únicos. O medo mortal e a desesperanza encheron os seus corazóns. A rexión era descoñecida, montañosa, rochosa, sen camiños por ningures. Dous días antes atoparan unha estrada pero daixarana atrás. O líder dirixiraos por ese camiño.

Pensaron nos moitos amigos e familiares que morreran nesta fantástica viaxe. Unha tristeza máis forte que a dor dos seus membros lisiados superounos. Foran testemuñas da súa propia destrución cos seus propios ollos.

O voceiro dirixiuse ao líder e comezou a falar cunha voz cansa e trémula, chea de dor, desesperación e amargura.

– A onde imos agora?

O líder calou.

– A onde nos levas e a onde nos trouxestes? Colocámonos nós mesmos e ás nosas familias nas túas mans e seguímoste, deixando atrás as nosas casas e as tumbas dos nosos devanceiros coa esperanza de que nos poidésemos salvar da ruína desa terra estéril. Pero arruináchenos dun xeito peor. Había duascentas familias detrás de ti e agora mira cantas hai!

– Queres dicir que nadie está aquí? – murmurou o líder sen levantar a cabeza.

– Como podes facer esa pregunta? Mira para arriba! Conta cantos quedamos nesta desafortunada viaxe! Mira a forma na que estamos! Mellor sería morrer que estar paralizado así.

– Non podo mirarte!

– Por que non?

– Estou cego.

Un silencio mortal.

– Perdeu a vista durante a viaxe?

– Eu nacín cego!

Os tres levaron as mans á cabeza desesperados.

O vento do outono soprou sinistramente polas montañas e derrubou as follas murchas. Unha néboa planeaba sobre os outeiros e a través do aire frío e brumoso batía as ás dos corvos. Resoou un son de mal presaxio. O sol estaba escondido detrás das nubes, que o rodeaban e se ían facendo máis.

Os tres miráronse mutuamente horrorizados.

– E agora a onde vamos? – murmurou un gravemente.

– Non o sabemos!

 

En Belgrado, 1901.
Para o proxecto “Radoje Domanović” traducido por Noelia Pedrares.

24/11/2020  

Líder (2/3)

(páxina anterior)

Ó día seguinte todo aquel que tiña coraxe para un largo viaxe reuniuse. Máis de duascentas familias foron ao lugar indicado. Só uns poucos quedaron na casa para vixiar o antigo pobo.

Foi realmente triste ver esta masa de persoas miserables ás que a amarga desgraza obrigara a abandonar a terra na que naceron e na que se atopaban as tumbas dos seus devanceiros. Tiñan o rostro desconcertado, desgastado e queimado polo sol. O sufrimento de moitos longos anos laboriosos mostrou o seu efecto sobre eles e transmitiu unha imaxe de miseria e amarga desesperación. Pero neste mesmo instante viuse o primeiro reflexo de esperanza, mesturado con morriña, para ser exacto. Unha bágoa caeu polo rostro engurrado de moitos, un ancián suspirou desesperado e sacudiu a cabeza cun aire de mal presentimento. Preferiría permanecer algún tempo para que el tamén morrese entre estas rochas en vez de buscar unha patria mellor. Moitas das mulleres lamentáronse en voz alta e despedíronse dos seus seres queridos mortos, cuxas tumbas deixaban.

Os homes intentaban ter unha fronte valente e berraban:

– Ben, queres seguir morrendo de fame nesta condenada terra e vivindo nestas chabolas? – De feito, gustaríalles poder levarse con eles toda a maldita rexión e as pobres chabolas se fora posible.

Había o ruído e os berros habituais en todas as masas de xente. Tanto homes como mulleres estaban inquedos. Os nenos berraban nos berces ás costas das súas nais. Incluso o gando estaba un pouco incómodo. Non había demasiadas vacas, un becerro aquí e acolá e despois un esbelto e peludo cabalo, cunha cabeza grande e patas gordas sobre as que cargaban alfombras vellas, bolsas e incluso dous sacos sobre a silla, de xeito que o pobre animal se balanceou baixo o peso. Con todo, conseguiu permanecer levantado e rinchando de vez en cando. Outros cargaban burros; os nenos tiraban de cans con correas. Falar, berrar, maldicir, queixarse, chorar, ladrar, berrar: todo abundaba. Incluso un burro orneou unhas cantas veces. Pero o líder non pronunciou unha palabra, coma se todo o asunto non lle correspondese. Un verdadeiro home sabio!

Simplemente sentou pensativo e silencioso, coa cabeza baixa. De cando en vez cuspía; iso foi todo. Pero debido ao seu estraño comportamento, a súa popularidade creceu tanto que todos camiñarían por lume e auga, como se adoita dicir, por el. Escoitáronse as seguintes conversas:

– Deberiamos estar felices de ter atopado a un home así. Se seguísemos adiante sen el, Deus me perdoe, estaríamos mortos! Ten verdadeira intelixencia, dígocho eu! Está calado. Aínda non dixo nin unha palabra. – dixo un mentres miraba ao líder con respecto e orgullo.

– Que debería dicir? Quen moito fala pouco pensa. Un home intelixente, iso é seguro! Só reflexiona e non di nada – engadiu outro, que tamén mirou ao líder con temor.

– Non é fácil dirixir a tanta xente! Ten que ordear os seus pensamentos porque ten un gran traballo nas mans – dixo de novo o primeiro.

Chegou o momento de comezar. Ainda así, agardaron un pouco para ver se alguén máis cambiaba de opinión e se unía a eles, pero como non viña ninguén, xa non podían enredar máis.

– Non deberiamos ir? – preguntáronlle ao líder.

El levantouse sen dicir unha palabra.

Os homes máis valentes agrupáronse inmediatamente ao seu redor para estar á man en caso de perigo ou emerxencia.

O líder, co cello fruncido e a cabeza baixa, deu uns pasos, balanceando a cana diante de si de forma digna. A concentración avanzou detrás del e berrou varias veces: „Viva o noso líder!“ Deu uns cantos pasos máis e topou co valado diante do concello. Alí, naturalmente, parou, polo que o grupo tamén parou. A continuación, o líder retrocedeu un pouco e golpeou a cana varias veces.

– Que queres que fagamos? – preguntaron.

Non dixo nada.

– Que debemos facer? Derruba o valado! Iso é o que temos que facer! Non ves que nos amosou coa súa cana que facer? – berraron os que estaban ao redor do líder.

– Aí está a porta! Aí está a porta! – berraron os nenos e sinalaron a porta que estaba fronte a eles.

– Silencio, tranquilos, nenos!

– Deus nos axude, que pasa? – cruzáronse algunhas mulleres.

– Nin unha palabra! Sabe que facer. Derruba o valado!

Nun instante o valado caeu coma se nunca estivera alí.

Pasaron o valado.

Apenas foran cen chanzos cando o líder topou cun gran mato espiñento e parou. Con moita dificultade conseguiu zafarse e logo comezou a bater o bastón en todas as direccións. Ninguén se moveu.

– E que pasa agora? – berraron os do final.

– Cortar o mato espiñento! – berraron os que estaban arredor do líder.

– Aí está o camiño, detrás das matogueiras de espiñas! Aí está! – berraron os nenos e incluso moita xente atrás.

– Aí está o camiño! Aí está o camiño! – burlaron os que rodeaban ao líder, imitando con rabia. – E como podemos os homes cegos saber cara a onde nos leva? Todo o mundo non pode dar ordes. O líder coñece a mellor e máis directa ruta. Corte o mato espiñento!

Lanzáronse para despexar o camiño.

– Ai! – berrou alguén que estaba prendido na man por unha espiña, e outro cuxo rostro foi golpeado por unha rama de amorodo.

– Irmáns, non podes ter algo a cambio de nada. Hai que esforzase un pouco para triunfar – respondeu o máis valente do grupo.

Pasaron o arbusto despois de moito esforzo e avanzaron.

Despois de camiñar un pouco máis alá, deron cunha morea de troncos. Estes tamén foron tirados ao lado. Despois continuaron.

O primeiro día andaron moi pouco terreo porque tiveron que superar varios obstáculos similares. E todo isto con pouca comida porque algúns trouxeran só pan seco e un pouco de queixo, mentres que outros só tiñan un pouco de pan para satisfacer a fame. Outros non tiñan nada de nada. Afortunadamente era verán e atopaban unha árbore froiteira aquí e outra acolá.

Así, aínda que o primeiro día só deixaron un pequeno tramo detrás deles, sentíanse moi cansos. Non apareceron grandes perigos nin tampouco houbo accidentes. Por suposto, nunha empresa tan grande débense considerar bagatelas os seguintes acontecementos: unha espiña chantada no ollo esquerdo dunha muller, que cubriu cun pano húmido; un neno chillou e mancouse cun tronco; un ancián que tropezou cunha silva e torceuse o nocello, e despois de poñerlle cebola picada, soportou con coraxe a dor apoiado nun bastón, seguiu adiante coxeando valentemente detrás do líder. (Para ser franco, varios dixeron que o ancián esaxeraba sobre o nocello, que só finxía porque tiña ganas de volver atrás.) Pronto, só había uns poucos que non tiñan nin unha espiña no brazo nin unha rabuñada na cara. Os homes soportárono todo heroicamente mentres as mulleres maldicían a mesma hora na que partiran e os nenos choraban, naturalmente, porque non entendían que todas as penas e traballos serían recompensados.

E para a felicidade e alegría de todos, ao líder non lle pasara nada. Francamente, se queremos dicir a verdade, estaba moi protexido, pero o home tivo sorte. No cámping da primeira noite todos rezaron e agradeceron a Deus que a primeira xornada do viaxe tivera éxito e que nada, nin a máis mínima desgraza, lle acontecera ao líder. Entón un dos homes máis valentes comezou a falar. A súa cara fora rabuñada por unha silva, pero simplemente non lle fixo caso.

– Irmáns – comezou, – grazas a Deus o primeiro día de viaxe xa quedou atrás. O camiño non é doado, pero debemos soportalo, porque todos sabemos que este difícil camiño nos levará á felicidade. Que Deus todopoderoso protexa ao noso líder de calquera dano para que poida seguir dirixíndonos con éxito.

– Mañá perderei o outro ollo se as cousas van coma hoxe! – pronunciou enfadada unha das mulleres.

– Ai, miña perna! – chorou o vello, animado polo comentario da muller.

Os nenos seguían chorando e chorando, e ás nais custoulles silencialos para que o voceiro se escoitase.

– Si, perderás o outro ollo – estalou de rabia – e ainda que perdas os dous! Non é unha gran desgraza que unha muller perda os ollos por unha causa tan grande. Que vergoña! Non pensas nunca no benestar dos teus fillos? Imos morrer a metade de nos neste viaxe! Que diferenza hai? Que é un ollo? De que serven os teus ollos cando hai alguén que se preocupa por nós e nos leva á felicidade? Deberiamos abandonar o noso compromiso só por mor do teu ollo e da perna do vello?

– Está mentindo! O vello minte! Só finxe para poder volver atrás – resoaron voces de todos os lados.

– Irmáns, quen non queira ir máis lonxe – dixo de novo o portavoz – que volva atrás en vez de queixarse ​​e axitar o resto de nós. Polo que a min respecta, vou seguir a este sabio líder mentres poida!

– Seguiremos todos! Todos o seguiremos mentres vivamos!

O líder estaba calado.

Todo o mundo comezou a miralo e a susurrar:

– Está absorto nos seus pensamentos!

– Un home sabio!

– Mira a súa testa!

– Sempre co cello fruncido!

– Serio!

– É valente! Notase en todo el.

– Podes dicilo de novo! Valado, troncos, breixos; pasará por todo. Só bate a cana sen dicir nada e debes adiviñar o que ten en mente.

(páxina seguinte)

18/11/2020  

Líder (3/3)

(pàgina anterior)

Així va passar el primer dia, i van seguir més dies amb el mateix èxit. No va passar res de molta importància, només trivials ocurrències: van caure en una sèquia, després a un barranc; es van raspallar contra les tanques i els matolls; trepitjaven espines; diversos braços i cames trencades; alguns van patir cops al cap. Però tot aquest turment va ser resistit. Alguns vells es van quedar tombats a la carretera. “Haurien mort, encara que s’haguessin quedat a casa, per no parlar del camí!” van dir els portaveus, animant els altres a continuar. També van morir uns quants nens més petits, d’un a dos anys. Els pares van reprimir estoicament els dolors del cor perquè era la voluntat de Déu. “I com més petits siguin, menys pena. Quan són més petits, el dolor és menor. Déu concedeixi que els pares no perden mai els fills quan han arribat a l’edat de casar-se. Si els nens estan tan destinats, és millor que morin prompte. Així, el dolor no és tan gran!” els portaveus els van tornar a consolar. Alguns draps embolicats al voltant dels seus caps i posaven compreses fredes a les contusions. Altres portaven els braços en cabestrell. Totes estaven despullats i tallats. Les seves peces de roba penjaven triturades, però, tot i així, van tirar-les feliços cap endavant. Tot això hauria estat més fàcil de suportar si no haguessin patit la fam moltes vegades. Però van haver de seguir endavant.

Un dia, va passar una cosa més significativa.

El líder caminava davant, envoltat pels homes més valents del grup. (Dos van faltar, i ningú no sabia on eren. Generalment opinaven que havien traït la seva causa i van fugir. En una ocasió, el portaveu va dir alguna cosa sobre la seva vergonyosa traïció. Només uns quants van creure que els dos havien mort pel camí, però no van dir la seva opinió per no despertar els altres.) La resta del grup estava al darrere. De sobte va aparèixer un congost rocós, extremadament gran i profund, un autèntic abisme. El pendent era tan fort que no s’atrevien a fer cap pas endavant. Fins i tot els més valents es van aturar i van mirar el líder. Arrufant les celles, absort de pensaments amb el cap baix, va avançar amb audàcia, colpejant la seva canya al davant, primer a la dreta, després a l’esquerra, de la seva característica manera. Molts van dir que tot ho feia semblar encara més digne. Ni mirava a ningú ni deia res. Al seu rostre no hi havia cap canvi d’expressió ni rastre de por a mesura que s’apropava més al precipici. Fins i tot els homes molt atrevits es van tornar pàl·lids com la mort, però ningú no es va atrevir a avisar el valent i savi líder. Dos passos més i va estar a la vora. Amb por morbosa i amb els ulls ben oberts, tots tremolaven. Els homes més valents estaven només a punt de retenir el líder, fins i tot si significava un incompliment de la disciplina, quan va trepitjar una vegada, dues vegades, i es va caure al barranc. Va sorgir desconcert, queixes, crits; la por portava l’avantatge. Alguns van començar a fugir.

– Aguanteu, germans! Quina pressa teniu? És la manera de mantenir les vostres paraules? Hem de seguir aquest savi perquè sap el que està fent. Estaria boig de arruïnar-se. Endavant, després d’ell! Aquest és el perill més gran i potser l’últim obstacle. Qui sap? Potser a l’altra banda d’aquest barranc trobarem una terra fèrtil i magnífica que Déu va significar per a nosaltres. Endavant! Sense sacrifici, no arribarem enlloc! – Aquestes van ser les paraules dels consells del portaveu, i també va fer dos passos endavant i va desaparèixer al barranc. Els més valents van seguir, i tots els altres es van endinsar.

Hi havia gemecs, tumultssobre el fort pendent d’aquest vast congost. Un hauria jurat que mai ningú sortiria viu, molt menys ferit i en una sola peça, però la vida humana és tenaç. El líder va tenir una sort inusualment afortunada. Va penjar els arbustos al caure, de manera que no resultés ferit. Va aconseguir ajuntar-se i sortir enfilat. Mentre ressonaven els seus gemecs i plors, es va quedar immòbil, silenciosament pensatiu. Alguns maltractats i enfadats van començar a maleir-lo, però no van fer cas. Aquells que, per sort, van poder aguantar un arbust o un arbre caient, van començar a intentar esforçar-se per sortir. Alguns tenien els caps ferits perquè la sang li brillaven per la cara. No hi havia ningú en una peça tret del líder. Tots de cop se li van arrufar i van gemegar amb agonia, però ni tan sols va aixecar el cap. Va callar i va assumir la postura reflexiva d’un autèntic savi!

Va passar algun temps. El nombre de viatgers era cada vegada més petit. Cada dia pagava el seu preu. Alguns van deixar el grup i es van tornar enrere.

De la gran quantitat que va començar, només en quedaven una vintena. Les seves cares agudes i esgotades reflectien signes de desesperació, dubte, fatiga i fam, però ningú no va dir una paraula. Estaven tan silenciosos com el seu líder, i continuaven caminant junts lentament. Fins i tot el vivaç portaveu va treure el cap desesperat. De fet, el camí era difícil.

El seu nombre va disminuir diàriament fins que només hi havien deu. Amb les cares desesperades, només gemegaven i es queixaven en lloc de conversar.

Tenien més aspecte d’impedits que d’homes. Alguns portaven crosses. Alguns sostenien els braços amb bragues fixades al coll. A les seves mans hi havia nombrosos embenatges i compreses. Encara que haguessin volgut fer nous sacrificis, no podrien, perquè no hi havia gairebé cap lloc als cossos per fer noves ferides.

Inclús els més forts i valents ja havien perdut la fe i l’esperança, però encara lluitaven més lluny; és a dir, d’alguna manera van trepitjar amb un gran esforç, queixant-se, retorcent-se de dolor. Què més podrien fer si no podrien tornar enrere? Tants sacrificis per ara abandonar el viatge?

El crepuscle va descendir. Tot mantenint-se de les muletes, de sobte van veure que el líder ja no era davant seu. Un altre pas i tots van caure en un altre barranc.

– Oh, la meva cama! Ai, la meva mà! – va ressonar un gemec. Una veu feble fins i tot va maleir el líder digne, però després va callar.

Quan va sortir el sol, allà va seure el líder, el mateix que aquell dia quan va ser escollit. No va haver el menor canvi en la seva aparença.

El portaveu va sortir del barranc, seguit d’altres dos. Desfigurats i sagnants, es van girar per veure quants quedaven, però eren els únics. La por i la desesperança mortals omplien el seus cors. La regió era desconeguda, pedregosa, sense camins enlloc. Dos dies abans havien topat amb una carretera, però la van deixar enrere. El líder els va dirigir així.

Van pensar en els molts amics i familiars que havien mort en aquest fantàstic viatge. Una tristesa més forta que el dolor de les seves extremitats els va superar. Havien estat testimonis de la seva pròpia destrucció amb els seus propis ulls.

El portaveu va pujar al líder i va començar a parlar amb una veu cansada i tremolosa, plena de dolor, desesperació i amargor.

– On anem ara?

El líder va callar.

– On ens portes i on ens has portat? Vam posar a nosaltres i a les nostres famílies a les vostres mans i us vam seguir, deixant enrere les nostres llars i les tombes dels nostres avantpassats amb l’esperança que ens podríem salvar de la ruïna en aquella terra àrida. Però ens has arruïnat d’una manera pitjor. Hi havia dues-centes famílies al darrere i ara mireu quantes n’hi ha!

– Vol dir que tothom no és aquí? – va murmurar el líder sense aixecar el cap.

– Com pots fer aquesta pregunta? Eleva la teua vista i mira! Compta quants de nosaltres quedem en aquest lamentable viatge! Mira la forma en què ens trobem!Hauria sigut millor haver mort que quedar-nos així de mutilats.

– No us puc mirar!

– Perquè no?

–Soc cec.

Un silenci mort.

– Has perdut la vista durant el viatge?

– Vaig néixer cec!

Els tres es van penjar el cap en la desesperació.

El vent de tardor va bufar sinistrament per les muntanyes i va deixar caure les fulles ofegades. Una boira va pujar sobre els turons i, a través del fred i boirós aire, els corbs volaven les seues ales. Un grall va ressonar. El sol s’amagava darrere dels núvols, que rodaven i es precipitaven cada vegada més i més lluny.

Els tres es miraven amb gran horror.

– On podem anar ara? – va murmurar un d’ells greument.

– No ho sabem!

 

A Belgrad, 1901.
Per al projecte “Radoje Domanović” traduït per Alba Campoy Martínez, 2020.

17/11/2020  

Líder (2/3)

(pàgina anterior)

L’endemà, tots els que van tenir el coratge de recórrer un llarg viatge es van reunir. Més de dues-centes famílies van acudir al lloc designat. Només en quedaven uns quants a casa per cuidar l’antiga casa.

Era tristament mirar aquesta massa de miserables persones a les quals l’amarg desgràcia havia obligat a abandonar la terra on van néixer i en la qual es trobaven les sepultures dels seus avantpassats. Els seus rostres eren desgavellats, desgastats i cremats al sol. El patiment de molts llargs anys laboriosos va mostrar el seu efecte en ells i va transmetre una imatge de misèria i amena desesperació. Però, en aquest mateix instant, es va veure el primer brillantor de l’esperança, barrejat amb la indefensió de la llar. Una llàgrima brollava per la cara arrugada d’un home gran que va sospirar desesperadament i va sacsejar el cap amb un aire de predicció malvada. Preferiria romandre un temps perquè ell també pogués morir entre aquestes roques en lloc de buscar una pàtria millor. Moltes de les dones es van lamentar en veu alta i es van acomiadar dels seus éssers estimats morts de les sepultures que sortien.

Els homes estaven intentant posar-se un front valent i estaven cridant: – Bé, voleu seguir mort de fam en aquesta maleïda terra i viure en aquestes barraques? – En realitat els hauria agradat el millor de tots portar tota la regió maleïda amb ells si hagués estat possible.

Hi havia el soroll i els crits habituals com a tota massa de gent. Tant homes com dones estaven inquiets. Els nens estaven en bressols a l’esquena de les seves mares. Fins i tot el bestiar era una mica molest. No hi havia massa bestiar, un vedell per aquí i per allà i després un rossí magre i descarat amb un cap gran i unes cames grosses sobre les quals carregaven catifes velles, bosses i fins i tot dos sacs a sobre de la cadira del paquet sota el pes. No obstant això, aconseguia mantenir-se lluny i proper. Altres carregaven rucs; els nens tiraven de gossos per corretja. Parlant, cridant, maleint, plorant,tot abundava. Fins i tot un ruc va bramar algunes vegades. Però el líder no va pronunciar cap paraula, com si tot el que passava no fos del seu negoci. Un autèntic savi!

Només s’asseia pensatiu i en silenci, amb el cap cap avall. De tant en tant escopia; això era tot. Però, a causa del seu estrany comportament, la seva popularitat va créixer tant que tots haurien passat per foc i aigua, com diuen, per ell. Es podrien escoltar les següents converses:

– Hauríem d’estar contents d’haver trobat un home com aquest. Si haguéssim tirat endavant sense ell, Déu no ho volgués! Hauríem mort. Té una intel·ligència real, ja us ho dic. Ha callat. Encara no ha dit ni una paraula!– va dir un mentre mirava el líder amb respecte i orgull.

– Què ha de dir? Qui parla molt no pensa gaire. Un home intel·ligent, això és segur! Només reflexiona i no diu res – va afegir-ne un altre, i també va mirar el líder amb temor.

– No és fàcil dirigir tanta gent! Ha de recollir els seus pensaments perquè té un gran treball a les mans – va dir el primer.

Va arribar el moment de començar. Tot i això van esperar, per veure si algú altre canviaria d’opinió i aniria amb ells, però com que ningú no va venir, ja no van poder perdurar-se.

– No hauríem d’anar? – li van preguntar al líder.

Es va aixecar sense dir ni una paraula.

Els homes més valents es van agrupar immediatament al seu voltant per estar a mà en cas de perill o emergència.

El líder, arrufant les celles, el cap cap avall, va donar uns passos i va girar el bastó davant seu de manera digna. La reunió es va traslladar al darrere i va cridar diverses vegades: „Visca el nostre líder!“ Va fer uns passos més i va topar amb la tanca davant de l’ajuntament. Allà, naturalment, s’aturava; de manera que el grup també es va aturar. Aleshores, el líder va retrocedir una mica i va colpejar el bastó a la tanca diverses vegades.

– Què vols que fem? – li van preguntar.

No va dir res.

– Què hauríem de fer? Tireu la tanca cap avall! Això és el que hem de fer! No veieu que ens ha mostrat amb el bastó què fer? – van cridar els que es trobaven al voltant del líder.

– Hi ha la porta! Hi ha la porta! – va cridar els nens i va assenyalar la porta que hi havia al davant.

– Calleu, tranquils, nens!

–Que Déu ens ajude, què passa? – es van creuar unes quantes dones.

– Ni una paraula! Sap què fer. Tireu la tanca cap avall!

En un instant, la tanca va caure com si mai no hi hagués estat.

Van passar per davant de la tanca.

Amb prou feines s’havien fet cent passos quan el líder es va topar amb un gran arbust d’espines i es va aturar. Amb molta dificultat, va aconseguir treure’s i, a continuació, va començar a colpejar la canya en totes direccions. Ningú va brotar.

– I què passa ara? – cridaven els de la rereguarda.

– Talleu la mata d’espins! – van cridar els que es van mantenir al voltant del líder.

– Hi ha la carretera, darrere dels matolls! Aquí està! – cridaven els nens i fins i tot molta gent a l’esquena.

– Hi ha la carretera! Hi ha la carretera! –esbroncaren els que estaven al voltant del líder, imitant-ho amb còlera. – I com podem conèixer els cecs cap a on ens dirigeix? Tothom no pot donar ordres. El líder coneix la millor i més directa ruta. Talleu la mata d’espins!

Es van submergir per netejar el camí.

– Ai, – va cridar algú que estava enganxat a la mà per una espina i algú altre la cara de la qual estava colpejada per una branca de mora.

– Germans, no podeu tenir res per res. Heu d’esforçar-vos una mica per tenir èxit – va respondre el més valent del grup.

Van trencar el matoll després de molts esforços i van avançar.

Després de vagar una mica més enllà, es van trobar amb un munt de troncs. Aquests també es van llençar al costat. Després van continuar.

Es va cobrir molt poc terreny el primer dia perquè van haver de superar diversos obstacles similars. I tot això amb poc menjar perquè alguns havien portat només pa sec i una mica de formatge, mentre que d’altres només tenien pa per satisfer la seva fam. Alguns no tenien res de res. Afortunadament era l’estiu, de manera que van trobar un arbre fruiter aquí i allà.

Així, tot i que el primer dia només hi havia un petit tram darrere, es van sentir molt cansats. No hi va haver cap gran perill, i tampoc hi va haver accidents. Naturalment, en un projecte tan gran com aquest, els següents esdeveniments han de considerar-se nimietats: una espina enganxada a l’ull esquerre d’una dona, que cobria amb un drap humit; un nen va marranejar i va coixejar per un tronc; un ancià va trepitjar una mata i aquesta li va esquinçar el turmell; Després de posar-hi la ceba, l’home va suportar valentament el dolor i, recolzant-se en la canya, va avançar darrere del líder. (Segurament, diversos van dir que el vell estava mentint sobre el turmell, que només fingia perquè tenia ganes de tornar enrere.) Aviat, només hi havia uns quants que no tenien una espina al braç ni un rascat. cara. Els homes ho van aguantar tot heroicament, mentre que les dones van maleir la mateixa hora que van partir, i els nens van plorar, naturalment, perquè no entenien tot aquest treball i que el dolor seria recompensat.

Molt per la felicitat i l’alegria de tothom, al líder no li va passar res. Francament, si hem de dir la veritat, estava molt protegit, però tot i així, l’home va ser simplement afortunat. Al càmping de la primera nit, tothom va pregar i va agrair a Déu que el viatge del dia fos un èxit i que res, ni tan sols la més petita desgràcia, hagués arribat al líder. Aleshores va començar a parlar un dels homes més valents. Tenia la cara rascada per un matoll, però simplement no li va prestar atenció.

– Germans – va començar– Gràcies a Déu, el viatge d’un dia ha sigut un èxit. El camí no és fàcil, però hem de superar-ho perquè tots sabem que aquest difícil camí ens portarà a la felicitat. Que Déu totpoderós protegeixi el nostre líder de qualsevol mal perquè pugui continuar liderant-nos amb èxit.

– Demà perdré el meu ull si les coses funcionen avui! – va dir una de les dones amb ràbia.

– Ai, la meva cama! – va cridar el vell, animat pel comentari de la dona.

Els nens van seguir plorant i plorant, i les mares intentaven silenciar-los perquè es pogués escoltar el portaveu.

– Sí, perdràs l’altre ull – va esclatar en còlera – i potser perdràs tots dos! No és una gran desgràcia que una dona perdi els ulls per una causa tan gran. Vergonya! No has pensat mai en el benestar dels teus fills? La meitat de nosaltres perdin aquest esforç! Quina diferència hi ha? Què és un ull? De què serveixen els ulls quan hi ha algú que ens està buscant i ens condueix a la felicitat? Hem d’abandonar el nostre compromís només per la vista i la cama del vell?

– Ha mentit! El vell està mentint! Només fingia per poder tornar enrere, – van dir les veus de tots els costats.

– Germans, qui no vulgui anar més lluny, – va dir el portaveu, – deixeu-ho en lloc de queixar-nos i despertar la resta de nosaltres. Pel que estic relacionat, seguiré aquest líder savi sempre que pugi!

– Tots seguirem! Tots el seguirem mentre vivim!

El líder va callar.

Tothom va començar a mirar-lo i a xiuxiuejar:

– Està absort en els seus pensaments!

– Un savi!

– Mireu el front!

– I sempre amb les celles arrufades!

– Seriós!

– És valent! Es pot veure en tot ell.

– Diguis això una altra vegada! Tanques, troncs, bots – s’obri pas. Colpeja una mica el bastó sense dir res i has d’endevinar el que té en ment.

(pàgina següent)